Pagar i callar

Paguem, ens trac­ten com si fóssim pres­cin­di­bles i encara hau­rem de dema­nar perdó perquè la direc­tiva no entén el males­tar. És un error ence­gar-se amb els diners ràpids perquè si el soci se’n cansa, no apa­rei­xerà un mer­cat forà que, en comp­tes de fer des­pesa amb el Barça o Madrid, ho faci amb el Girona. Hem sigut una moda fut­bolística, però no hem de ser il·lusos, que el turista fut­bo­ler àvid de blanc-i-ver­mell l’any que ve ens dei­xarà tirats, per exem­ple, pel gla­murós Como.

La Cham­pi­ons obria un ven­tall d’opor­tu­ni­tats de crei­xe­ment ini­ma­gi­na­ble, però el club no ha entès que els que hi serem sem­pre (o no) som els d’aquí i, per això, ens ha de cui­dar. L’estratègia d’arre­la­ment de la marca de club hau­ria de ser: Girona, província, Cata­lu­nya i, si hi ha sort, la resta del pla­neta.

El soci que real­ment (subrat­llat) s’estima el club i es des­viu pels colors, cada par­tit fa sacri­fi­cis de temps, diners i logística. I, mal­grat com ens sen­tim trac­tats, con­ti­nuem al peu del canó. Una cosa són els xiu­lets esporàdics dels opor­tu­nis­tes i l’altra una moca­do­rada de les penyes. S’ha d’ana­lit­zar a fons. No es pot pre­ten­dre que el soci pagui i calli o excu­sar-se dient que el club ha de créixer o s’han de pagar grans juga­dors o que la Cham­pi­ons es podria haver jugat a Bar­ce­lona. No hi ha cris­pació, sinó un des­en­cant per un cúmul de deci­si­ons que no empa­tit­zen gens amb l’afició en un any ini­ma­gi­na­ble, únic i espe­cial que ens hau­ria d’omplir d’orgull als giro­nins.