Hi ha jugadors i jugadores invisibles. Hi són i fan una tasca de formigueta imprescindible per al col·lectiu, però que no entra pels ulls que s’aclaparen amb l’espectacularitat. I a Girona en tenim un exemple de manual: Marta Canella, de l’Uni. Amb un perfil d’una gran versatilitat, en què no destaca en res però ho fa bé pràcticament tot, la gallega s’ha convertit en una peça indispensable per a l’esquema de Roberto Íñiguez. Canella és poc anotadora (9 punts en 9 partits de lliga). Curiosament, en el darrer matx a casa, en què les gironines van arribar a 108 punts en el marcador, Canella va ser l’única jugadora que no va encistellar. Tot i això, acumula 172 minuts a la pista (en la competició estatal): és la sisena jugadora més utilitzada. Se situa entre les millors rebotejadores de l’equip (37). És la segona en assistències (23), només superada per una de les bases i empatada amb l’altra. No és la que roba més pilotes (8) ni tampoc la que en perd més (8). En canvi, sí que és la que fa més taps (3). I no és de les que acumulen més valoració (45), però, tot i això, ningú entendria el bon inici de temporada de l’Uni sense l’estat de forma de Marta Canella.

I quin és el seu secret? Segurament la versatilitat a la pista, combinada amb una gran fortalesa mental. Em comentava un company que havia vist poques jugadores com ella, que mantinguessin la concentració i la intensitat durant tots els minuts en què era a la pista sense estar encertada de cara a cistella o, fins i tot, sense llançar. En el bàsquet, molts jugadors i jugadores no són capaços de superar l’angoixa o el nerviosisme que els genera no anotar. I, indefectiblement, la falta d’encert afecta la resta de facetes del joc i pràcticament s’acaben anul·lant a si mateixos. Canella, en canvi, no demostra aquesta impaciència o desassossec. Concentra els esforços a seguir aportant en moltes altres facetes que contribueixen a elevar el llistó col·lectiu. I ho fa posant-se a les ordres de les necessitats que hi hagi en aquell moment, siguin les que siguin. Amb una alçada i una velocitat que li permeten jugar en tres o fins i tot en quatre posicions, sap amollar-se quan se li encarrega defensar la pivot del rival, malgrat les diferències de pes i alçada, i té el punt de rapidesa que toca si juga a l’exterior. I, si cal fer baixar la pilota perquè la base està pressionada, ho farà bé i amb solvència. Canella no juga per a si mateixa, sinó per a l’equip. I totes les accions, ofensives o defensives, sempre van cap a aquest objectiu. No és egoista ni tampoc perd els papers, passi el que passi dins la pista o a la grada. Sempre a velocitat de creuer, vagin les coses bé o malament. Acceptant les decisions tècniques, tant si li toca tenir protagonisme com si s’ha de mirar les companyes des de la banqueta. Una d’aquelles jugadores que tothom vol tenir al seu equip, perquè sempre suma, i evidentment Íñiguez la valora i li ha sabut trobar el rol adient.

Començava l’article parlant d’invisibilitat i m’esmenaré a mi mateixa. És evident que Canella no és una jugadora invisible, ben al contrari. La seva aportació és més que tangible i necessària perquè Bibby, Hristova i Lundquist llueixin davant els focus. La dinàmica positiva de l’equip no es pot explicar sense elles, però tampoc sense jugadores com Canella. Són els complements necessaris, el còctel perfecte, perquè els ingredients s’avenen i milloren amb escreix el resultat que tindrien si cadascun anés per si sol. Si poses una Canella al teu equip, les possibilitats d’èxit es multipliquen.