Si t’agrada el fut­bol i seguei­xes el Barça, molt pro­ba­ble­ment deus haver sen­tit a par­lar d’Irene Pare­des (Legazpi, 1991). La cen­tral del FC Bar­ce­lona és con­si­de­rada una de les millors juga­do­res del món en la seva posició. Recent­ment, el rota­tiu britànic The Guar­dian l’ha inclòs en la llista de les millors 100 fut­bo­lis­tes del 2024. Ha gua­nyat títols de lliga a França i Espa­nya, copes de la Reina, Cham­pi­ons (en més d’una ocasió i sal­vant un gol en la final del 2024 con­tra el Lió) i, fins i tot, un mun­dial. Un recor­re­gut i una capa­ci­tat de lide­ratge que la van dur a exer­cir de capi­tana amb Espa­nya –on acu­mula més de cent par­tits–, un càrrec que ha exer­cit en plena situ­ació de demanda de millora de les con­di­ci­ons de les fut­bo­lis­tes i d’asset­ja­ment per part del pre­si­dent de la fede­ració cap a una de les seves com­pa­nyes d’equip. En resum, un braçalet que molt pro­ba­ble­ment li ha pesat més que els 14 grams de cinta engan­xada al braç esquerre, tal com queda expo­sat en el docu­men­tal emès a la pla­ta­forma Net­flix #SeA­cabó: dia­rio de las cam­pe­o­nas.

Amb aquest currículum i sense cap lesió que ho jus­ti­fiqués, sem­bla estrany que la selec­ci­o­na­dora, Montse Tomé, l’aban­de­rada de la nova era, no con­si­derés Pare­des com una can­di­data a for­mar part de la dar­rera con­vo­catòria d’amis­to­sos. I més pre­o­cu­pant encara, que en ser inter­pel·lada per la seva absència res­pongués: “L’únic camí aquí és l’auto­e­xigència.”