Ser entrenador del Bàsquet Girona s’ha convertit en una professió de risc. Marc Gasol ha esdevingut, contra la seva voluntat, la Reina de Cors del bàsquet català. “Que li tallin el cap!”, s’ha sentit massa sovint als despatxos de Fontajau, alguns cops amb raó, ja que més d’un entrenador ha merescut sobradament el seu destí. Això de Fotis Katsikaris estava cantat. El viacrucis de les últimes jornades només portava a un destí: la crucifixió. Ara bé, comunicar la destitució d’un entrenador a mitja nit no és manera d’anar pel món, però tampoc s’hi guanyava res esperant gaire més.

Katsikaris, un senyor amb un currículum formidable, ja havia arribat a Girona després que Salva Camps quedés ben rostit encadenant set derrotes seguides. Si el badaloní va ser una recomanació del mateix Pedro Martínez, un vell conegut del bàsquet gironí, va ser del tot enverinada. Li va faltar probablement experiència i la plantilla tenia esquerdes per tot arreu. El joc espectacular amb el qual havia sorprès dirigint el Gran Canària B en la LEB Plata no es va veure per enlloc. I ser un gran assistent, que segurament ho era, no vol dir automàticament ser un magnífic primer entrenador.

Paradoxalment, o no, és el gat vell d’Aíto l’únic que ha resistit un curs sencer a Fontajau en l’ACB. I això que no va ser la primera opció en el debut en la màxima categoria. L’entrenador de Tàrrega Jaume Ponsarnau, a qui es va veure en primera línia en la final a quatre de la LEB Or, semblava el més ben col·locat, però no es va voler desvincular del Bilbao, amb el qual ja havia compromès la seva renovació.

El viatge del Girona en l’ACB no està sent el temps de flors que molts desitjaven, però el mal ja venia d’abans. El club ha anat salvant obstacles i escalant categories, però s’han hagut d’anar traient queixals; la majoria, de manera dolorosa. La temporada de l’ascens va començar amb Carles Marco a la banqueta i amb Marc Gasol disposat a vestir-se un altre cop de curt, tot i que va anar ajornant la seva decisió. Allò va costar el càrrec al badaloní. Sense el president al parquet, l’equip no rutllava, i es va treure un altre cop la guillotina. Un home de la casa, Jordi Sargatal, va aparèixer com a recurs. Sense dir que venia a inventar la roda, va conduir la nau a bon port guiat per un pivot a qui en aquella categoria ningú podia fer ombra.

Per A o per B, es va considerar que Sargatal no era l’home idoni per a l’ACB. Com és sabut, ara és l’assistent d’Íñiguez a l’Uni, un equip que va com un avió. Marco, l’home destituït la temporada de l’ascens, ja havia arribat al club després d’una altra dolorosa decisió, acomiadar el tècnic de l’ascens a la LEB Or, un dels fundadors de l’entitat i gran amic del president: Àlex Formento. Se sabia que tard o d’hora tornaria i aquesta temporada l’hem vist ja d’assistent de Katsikaris. El seu salt al primer equip en la LEB Plata també va anar acompanyat, com no podia ser d’una altra manera, de polèmica. Un històric del bàsquet gironí i català, Quim Costa, que va dirigir el primer equip sènior del club, en la lliga EBA, quan només hi havia quatre gats a les grades per veure l’equip, també va viure en la seva pròpia pell les urgències amb les quals sempre ha viscut el club: cada any s’ha de millorar l’anterior. Va ser destituït al març (curs 2018/19) i se’n va anar a casa amb males sensacions.

Encertar-la amb un entrenador sovint és una loteria diabòlica. I, si no, que ho diguin a un bon amic d’en Marc que ara dirigeix la secció de bàsquet del Barça. Ànims a tots dos!