El futbol és un estat d’ànim, s’acostuma a dir. I moltes coses més, és clar, però el component emocional ho afecta tot en un equip. Tot és més senzill si es fa amb alegria, amb confiança i gaudint. Així augmenten les probabilitats que passi tot allò que un equip vol dur a terme en el terreny de joc. Darrerament veiem un dels enfonsaments més espectaculars d’un equip en els darrers temps: el del Manchester City. Vuit derrotes, dos empats i una victòria acumula el grup sky blue en els darrers onze partits, que li han hipotecat la lluita per la Premier League (és a nou punts del lideratge) i el futur en la Champions League (té un duel vital al feu del PSG la jornada vinent), i que l’han eliminat de la copa de la lliga. Està moix l’equip que entrena Pep Guardiola. Només així m’explico aquesta situació. Les lesions de futbolistes cabdals (entre els quals hi ha el Pilota d’Or Rodri) l’han minvat, el joc col·lectiu se n’ha ressentit, els resultats, també, fins al punt que el que ha estat el millor equip de futbol en el món durant l’últim lustre no es reconeix. “No soc prou bo”, va assegurar Guardiola després de la darrera desfeta (1-2) en el derbi de Manchester a casa, un matx que en el minut 88 anava guanyant. Sí que n’és, de bo, és el millor, per això té crèdit infinit. És emocionant veure, tal com està muntat el futbol actual, el suport que rep per part de l’entitat que entrena. Fa tres setmanes, enmig de la crisi, va ser renovat i diumenge, abans del duel contra el United, l’afició va fer-li costat amb una pancarta gegant a la graderia amb la seva cara i el missatge en català “Guardiola, més que un entrenador”. Merescut i sensat. I no soc endeví, però és qüestió de temps (poc temps) que el Manchester City torni a rutllar. Perquè és difícil ser en millors mans.