Els ral·lis de velocitat tal com els coneixem es remunten a mitjan segle passat –tot i que de competicions contra el cronòmetre n’hi ha hagut des que el cotxe és cotxe–, però l’impuls definitiu el reben a partir de la creació dels títols mundials, primer de constructors (1973) i després de pilots (1977). Però des dels primers anys d’aquest segle, la modalitat va sense rumb, sobretot per l’increment de costos i la deriva infernal que ha arbitrat la Federació Internacional d’Automobilisme en l’intent de recuperar la lluentor perduda al tombant de segle, amb fins a vuit marques implicades en el campionat. Citroën, Mitsubishi, Subaru, Seat, Peugeot, Skoda, Suzuki, Mini, VW.... han abandonat la categoria reina i només Toyota, Hyundai i Ford sostenen amb pinces un campionat que ha decaigut tant en interès que, a banda de constructors, en deserten patrocinadors i públic. N’hem estat víctimes a Catalunya, on el RACC se n’ha atipat, de pagar de la butxaca el cost d’una prova que va ser la millor del campionat i que va intentar mantenir amb la seva identitat(dues localitzacions, trams d’asfalt i terra) fins que la FIA li va dir prou i es va convertir en un despersonalitzat ral·li més del calendari. En aquest context, llançar la tovallola davant l’empenta (i els diners) de les illes Canàries era un final cantat.

La pèrdua de personalitat de les proves va ser culpa de la FIA, que, pressionada pels equips i sense voler retallar a mínims el calendari, va optar per un format de ral·lis monòton, basat en una sèrie de trams al voltant d’un punt d’assistència comú. Tot molt acotat i molt limitat. I també és responsabilitat de la FIA l’altra gran limitació, la dels vehicles, tots iguals, tots del mateix segment comercial, sense cap llibertat creativa ni en l’estètica ni en la mecànica. Hi ha hagut anades i tornades –més o menys electrònica, més o menys aerodinàmica, més o menys pneumàtics disponibles, arribada dels propulsors amb suport elèctric–, però la realitat és que els WRC1 vigents fins ara són els més ràpids de la història però estan molt lluny de ser els més espectaculars. Que campions veterans com Loeb o Ogier hagin continuat sent els més ràpids en participacions puntuals un cop retirats delata que han estat uns fora de sèrie, però també que el relleu generacional ha fallat.

Ara sembla que els ral·lis esgotaran la setena vida, com els gats. El cop de timó afectarà els vehicles des del 2027. El nou reglament tècnic promet reduir a la meitat el cost d’un WRC1 –posa el límit en 345.000–, limitant el preu dels components i reduint plantilles, però això és un brindis al sol perquè és de molt mal comprovar. Més expectatives genera la llibertat per construir un cotxe de ral·lis a partir de qualsevol model de producció –o fins i tot un prototip–, i no del segment dels actuals Toyota Yaris, Ford Puma o Hyundai i20, i amb diversos tipus de propulsió. Una picada d’ullet als fabricants de cupès, desterrats des dels temps dels Toyota Celica. Que el reglament tècnic tingui una vigència de 10 anys i sigui compartit amb el ral·licròs també serà una ajuda.

És un primer pas, però en falten més. Menys pneumàtic, menys electrònica i, en general, menys ajudes perquè els pilots bons de veritat puguin destacar. No cal que es batin rècords dels trams anys rere any. Val més reduir la velocitat de pas pels revolts i allargar el temps de frenada. Hi guanyaran les derrapades (espectacle) i, encara que sembli una paradoxa, la seguretat. I si tot això funciona, amb el pas dels temps es crearà un efecte taca d’oli que beneficiarà totes les categories dels ral·lis. Entristeix veure inscripcions pobres i cunetes buides en els ral·lis moderns. Una realitat que contrasta amb la marxa pletòrica dels campionats de ral·lis històrics, els que disputen els cotxes (i sovint els pilots) de les èpoques llegendàries.