El Barça té molta pressa per tor­nar al Camp Nou. En té des del pri­mer dia que es va mudar a Montjuïc per posar en marxa un pro­jecte faraònic com és la cons­trucció d’un estadi pràcti­ca­ment nou amb capa­ci­tat per a més de 100.000 per­so­nes. Una pressa com­pren­si­ble, tenint en compte els mili­ons que deixa d’ingres­sar cada par­tit que no es dis­puta al feu blau­grana, i les des­pe­ses que com­porta jugar a la mun­ta­nya màgica. Tot ple­gat, enmig d’una situ­ació econòmica molt deli­cada que els fa estar lli­gats de mans i peus.

Ara bé, el que no s’entén és la pressió que es va autoim­po­sar el club des del pri­mer dia, fixant una data de retorn que ja es pre­veia que seria pràcti­ca­ment impos­si­ble de com­plir. En un pri­mer moment, es va par­lar de poder cele­brar el 125è ani­ver­sari a la nova casa. Hau­ria estat fantàstic, sí, però massa opti­misme. Un cop pas­sada aquesta data, l’enti­tat con­ti­nua asse­nya­lant-ne de noves en el calen­dari. Molts inter­ro­gants i poques cer­te­ses. S’ha con­ver­tit en una qüestió de fe. Ningú té clar quan es podrà tor­nar a l’Spo­tify Camp Nou. I, men­tres­tant, Joan Laporta, en cada com­pa­rei­xença, con­ti­nua res­po­nent a una pre­gunta que no té res­posta.

Tot ple­gat, es podria haver ges­ti­o­nat d’una altra manera. Hau­ria estat tan fàcil com dir que es tor­na­ria quan les obres esti­gues­sin aca­ba­des o haver fixat una data més rea­lista. El bar­ce­lo­nisme ho hau­ria entès. L’objec­tiu és tor­nar bé, no aviat i a mit­ges.