Entre el 18 i el 22 de juliol del 1931 es va cele­brar a Madrid una Assem­blea de Clubs i Fede­ra­ci­ons Regi­o­nals de Fut­bol. En aquell moment, bona part dels clubs esta­ven immer­sos en una crisi pro­funda, en bona part pro­vo­cada per la difi­cul­tat de res­pon­dre a la crei­xent pro­fes­si­o­na­lit­zació dels juga­dors, que havia dis­pa­rat els pres­su­pos­tos i obli­gat a apu­jar els preus de les entra­des als esta­dis. Hi havia, però, qui argu­men­tava que la crisi era pro­vo­cada pel baix nivell dels equips i per l’escassa com­petència. Fos com fos, l’afluència als esta­dis havia min­vat de manera con­si­de­ra­ble i alguns clubs es tro­ba­ven en una situ­ació com­pli­cada, men­tre altres havien des­a­pa­re­gut. Aque­lla assem­blea con­vo­cada a Madrid havia de ser­vir, doncs, per acor­dar algu­nes mesu­res per redreçar la situ­ació i retor­nar la vita­li­tat al fut­bol.

La solució que va pro­po­sar el pre­si­dent de la Fede­ració Cata­lana, Josep Plan­tada, anava en una doble direcció: d’una banda, incre­men­tar l’auto­no­mia de les fede­ra­ci­ons “regi­o­nals” i, de l’altra, acon­se­guir una reducció de les quo­tes que els clubs havien de satis­fer per al man­te­ni­ment de la Fede­ració Espa­nyola. Dies abans, des de la revista Xut! es denun­ci­ava “fins a quin punt és uni­tari i abso­lu­tista el suprem orga­nisme que en lloc de ser­vir de llaç d’unió entre tots els clubs d’Espa­nya, fa de pop, i amb els seus ten­ta­cles absor­beix la misèria que pas­sen els clubs modes­tos”. Des de la mateixa publi­cació, a més a més, s’adver­tia que les pro­pos­tes cata­la­nes tin­drien una rebuda nega­tiva per part d’altres fede­ra­ci­ons, sobre­tot la que feia referència a l’auto­no­mia: “Hi haurà assem­bleis­tes tro­glo­di­tes que quan sen­ti­ran a par­lar de l’auto­no­mia de les fede­ra­ci­ons regi­o­nals i s’ado­na­ran que la pro­po­sició és pre­sen­tada per la Fede­ració Cata­lana, per tal de con­ju­rar el perill i seguir tenint la pae­lla pel mànec, dona­ran el crit d’alarma, fent sor­tir el fan­tasma del sepa­ra­tisme, i diran coses de mal gust man­ca­des de sen­tit comú dic­ta­des pel pànic de per­dre l’hege­mo­nia.”

La petició, però, es va apro­var per una­ni­mi­tat i sense modi­fi­ca­ci­ons subs­tan­ci­als. En rea­li­tat, es trac­tava d’un des­ple­ga­ment de l’arti­cle cinquè dels esta­tuts de la Fede­ració Espa­nyola, que donava marge de lli­ber­tat a les fede­ra­ci­ons “regi­o­nals” en allò que feia referència a l’orga­nit­zació de cam­pi­o­nats i altres acti­vi­tats en el seu ter­ri­tori, sem­pre que no entres­sin en con­tra­dicció amb el marc esta­tal.

L’auto­no­mia de la Fede­ració Cata­lana de Fut­bol arri­bava en un moment espe­ci­al­ment relle­vant. Pocs dies després, la ciu­ta­da­nia estava cri­dada a vali­dar el pro­jecte d’Esta­tut de Núria, amb la qual cosa la demanda d’auto­no­mia fut­bolística s’entre­llaçava amb la política. En allò que feia referència a l’altra aspi­ració cata­lana –l’apor­tació econòmica a la Fede­ració Espa­nyola– es va acon­se­guir una rebaixa d’un 20% de les quo­tes, un per­cen­tatge allu­nyat d’allò que dema­na­ven la majo­ria de fede­ra­ci­ons. Per cert, quan va aca­bar el debat sobre l’auto­no­mia, els dele­gats cata­lans es van absen­tar de la sala de reu­ni­ons i no va man­car qui va inter­pre­tar aquell gest de forma malèvola. El diari con­ser­va­dor El Debate, per donar-ne exem­ple, ho tenia molt clar: “Acon­se­guida l’auto­no­mia, sem­bla que als cata­lans ja no els interes­sen la resta de temes pen­dents.”