Caldrà començar a pensar seriosament que l’estadi olímpic es va aixecar sobre parts obscures i inexplorades de la necròpolis que es va expandir al segle XIX per tota la presumpta “muntanya màgica”. Més que de fascinació olímpica, hem de parlar ja de bruixeria o directament de nigromància. El maleït terreny de joc està portant el Barça a la ruïna. Potser és el cadàver de Núñez, des de la seva tomba al vessant sud, el que està protagonitzant la seva venjança contra el seu antic enemic Laporta per enterrar-lo en vida.

Tot el que està succeint dins i fora d’aquest ja tràgic escenari és digne d’Eurípides i, espera, que encara falta l’acte final, que pot ser dels que facin història. Econòmicament, el desastre és majúscul. Deixar el Camp Nou durant gairebé dues temporades per a un club sense el múscul financer dels seus principals competidors, començant pel Real Madrid i acabant pel PSG, ha estat un desastre del qual no es veu encara el final. Les dates de retorn a Aristides Maillol encara ballen i també el nombre d’espectadors que hi podran assistir. El club ha fet de tot, des de les palanques fins al darrer contracte milionari de Nike, però no es veu la llum al final del túnel. I, si no, que ho preguntin a Dani Olmo.

Socialment, el drama és dels que fan època. Els socis, que també hi tenen la seva part de responsabilitat, van decidir que el canvi d’escenari no era acceptable, com si hi hagués alguna altra possibilitat, i el nombre d’abonats des del principi va ser ridícul. Es veia venir. Sobretot arran de la política desesperada de preus del club, que va intentar limitar la pèrdua d’ingressos. Els aficionats comencen a témer que aquest exili, si es continua allargant, pugui acabar com l’antic president de la Generalitat que dona nom a l’estadi.

Els esperits malignes que deuen estar enterrats sota la gespa també n’estan fent de les seves en l’àmbit esportiu. Aquestes tres derrotes seguides ho certifiquen, sobretot l’última, amb aquell gol en el minut 96 després d’un festival d’ocasions de l’equip de Flick. L’alemany ja deu pensar que alguna cosa sobrenatural sobrevola el club i el seu equip. Però el malefici ja ve de la temporada passada amb aquell gol de Bellingham i, sobretot, amb el refotut penal d’Araujo contra el PSG quan Xavi tenia les semifinals de la Champions a tocar.

La imatge de l’equip i del club també estan caient en algun dels coneguts cercles de l’infern per culpa d’aquest anatema que és Montjuïc. Lamine Yamal, el nostre àngel salvador, va caure lesionat sobre la gespa i els jugadors, en general, ja deuen saber que alguna cosa estranya impedeix que el coi de pilota entri a la porteria. Tot plegat es pot resumir en una expressió que el president coneix molt bé: cercle viciós. Els aficionats de l’Espanyol ja ho van advertir. “No aneu a la «muntanya màgica» sinó a la maleïda.” Hi fa fred i no només en el sentit literal.

És essencial abandonar-la i tornar al Camp Nou, on es va guanyar l’última lliga –per alguna cosa deu ser–. En aquest traspàs, el d’un terreny de joc a l’altre, és on Laporta s’hi juga els quartos, més que en qualsevol fitxatge i més fins i tot que en algun títol.