Sí, és clar, es pot donar la culpa a les nor­ma­ti­ves i els supo­sats estra­ta­ge­mes del madri­dista Javier Tebas com a pre­si­dent de LaLiga. Però arriba un moment en què els matei­xos afi­ci­o­nats del Barça fem ser­vir la iro­nia (o, sim­ple­ment, un acu­dit suat) per alli­be­rar-nos de la ver­go­nya, tant ali­ena com una mica pròpia, pel que fa a la gestió de la direc­tiva del club en el cas Dani Olmo i també el de Pau Víctor, resolt de manera pro­vi­si­o­nal pel CSD, que els per­metrà tor­nar a jugar. Quan d’alguna manera ets motiu de riota, fotre-se’n un mateix és una forma de con­ju­rar-ho. És així que, en fi, vaig som­riure un xic quan, posem per cas, em va arri­bar aquest acu­dit: “Per molt dolent que sigui el teu regal de Reis, pensa en el pare bar­ce­lo­nista que li ha com­prat la samar­reta de Dani Olmo al seu fill” Vaig mig som­riure tot i que l’acu­dit és suat, no fa pinta de sor­tir del mateix bar­ce­lo­nisme, cosa que faria que fos més interes­sant, i és fas­ti­go­sa­ment hete­ro­pa­tri­ar­cal. Un pare i un fill? I per què no una mare i un fill o una filla? O el pare i la mare d’ una cri­a­tura no-binària? O dos pares o dues mares amb els fills de la mena que siguin? O qual­se­vol altra com­bi­nació pos­si­ble?

És allò de riure, ni que sigui som­riure, per no plo­rar. Però, en el fons, allò que m’aver­go­nyeix (i em molesta) és que la ins­cripció d’Olmo (i Pau Víctor) es vul­gui acon­se­guir amb els 100 mili­ons per la venda avançada de seients VIP del Camp Nou remo­de­lat a empre­ses de Dubai i Qatar. Recor­den quan Joan Laporta par­lava dels valors del Barça men­tre a la samar­reta de l’equip s’hi lle­gia Uni­cef?