No és pas Pisa, sinó Bolonya, allò que ens cau a sobre; com no són les conseqüències, sinó les causes, el que ens convé extirpar d’arrel si no volem ensopegar una vegada i una altra amb la pedra d’esperar resultats diferents transitant amb la mateixa fórmula. No són pas els resultats PISA el que ens convé capgirar, sinó l’aplicació del Pla Bolonya, mitjançant el qual els coneixements humanístics de la població se’ns n’han anat directament a fer punyetes. Ai, perdre el llatí, amb quin mal no ens arrossega!

Si no fos així, potser l’estupidesa desbordada per l’embat del senyor Laporta no hauria fet tant de soroll, perquè “el poble sol ser [...] de tarannà mudable, amant de revoltes i de discòrdies [...] oposat a la calma i la inacció”, com l’historiador Gai Sal·lusti Crisp ens havia ensenyat al capítol 65è de La guerra de Jugurta ja fa més de XXI segles. Ni faria tant mal, perquè “la plebs també hi pren part, bé per incitació de la noblesa, bé pel gust per aquests actes; perquè, tot i ignorar-ne els fets i les intencions, el tumult [...] ja l’engresca”.

I qui diu per incitació de la noblesa, diu per la dels qui es creuen nascuts per governar (el Barça ja ha vist com li han trinxat les vaques grasses, els espases de les escoles de negocis) o per la dels seus lacais, que es fan dir periodistes (i aquí, davant del balafiament de la deontologia professional, no hi ha gremialisme que valgui).

Els uns, abans de precipitar-se, farien bé de llegir el romà quan diu, en el mateix llibre, que “en la victòria fins i tot els covards poden gloriar-se, en canvi l’adversitat desacredita fins i tot els valerosos”, o que “res no ve mai prou ràpid per a qui ho espera” o, fins i tot, que “l’enveja sol anar al darrere de la glòria”. Els altres, potser pensar si no els correspondria investigar i demostrar els fets i les intencions, abans de no aprofitar-se del privilegi dels altaveus i malbaratar l’autoritat del poder que ostenten.

Haver d’estar els dies de cap d’any a la mercè de qui incita sense saber o, sabent-ho, amaga el calendari, les normes, les exigències, les negociacions, els documents, els interessos, les estratègies, les intencions... al voltant de la inscripció del que es coneix com el cas Dani Olmo i Pau Víctor, ha estat un espectacle ben digne del triomf de l’adotzenament accelerat per l’aplicació neoliberal, si més no del 1999 ençà, de la reforma educativa del Pla Bolonya.

Menysprear els antecedents, abandonar els clàssics del coneixement elemental, és extirpar de la manera de ser de la població la calma i la inacció prèvia a la revolta dels desposseïts de la propietat, que és allò que aquella aplicació cercava. És tan sols quan hi ha el pòsit de l’experiència que els enganys poden veure’s a venir, és la història que ens precedeix l’únic puntal contra la demagògia: “D’entre les ocupacions de la intel·ligència, en primer lloc fa un gran servei el record dels fets pretèrits”, Sal·lusti dixit.

Llegir com, en ple embat, des de les pròpies files es censura i es posen pals a les rodes de qui, per naps o per cols, el soci ha posat al davant d’una urgència, la història recent del país no sembla pas que hi hagi fet pòsit –tal és la magnitud de l’extirpació que dèiem–. Veure prendre’s com a certes les arengues de l’enemic, demanar maneres refinades de palau enmig de la batalla, exigir la destitució (la “inhabilitació perpètua”, sol·licitava “un grup de socis”) abans fins i tot d’escoltar la part acusada, fa presents les paraules de Gai Màrius, el tribú de la plebs en ser escollit per lluitar contra Jugurta: “Preparar la guerra i, alhora, estalviar el tresor, obligar al servei [...] persones que hom no voldria enutjar, prendre cura de tot, a dins i a fora, i fer-ho entre enveges, oposicions i intrigues és, ciutadans, més dur que no sembla”, i la cua: “M’heu ordenat de portar la guerra contra Jugurta, cosa que no ha estat gens grata a la noblesa.” I veure l’amo del diari nacional que es va negar i renegar a inserir la crida a votar l’1-O com demana autocrítica (alumne pèssim de, fins i tot, el president Montilla –poc suspecte d’“hiperventilat”, diríem– que ja va dir, el 2008, que l’estratègia s’aplica i no s’explica), més que constatar la ignorància general o provocar vergonya aliena, posa cara, ara com ara, a aquella noblesa.