Fa unes tres setmanes, a propòsit de la mala ratxa del Manchester City entrenat per Guardiola, m’aventurava a dir que en la pràctica del futbol, fins en el cas dels jugadors professionals d’equips d’elit, intervé l’estat d’ànim: poden caure en un mena d’estat depressiu que propicia errors impensables. Aleshores vaig apuntar que el Barça de Flick també semblava desanimat després de començar la temporada d’una manera brillant. Després de les vacances de Nadal, però, l’equip va guanyar la supercopa fent un partit extraordinari a la final disputada amb el Madrid. També va jugar de meravella contra el Betis en els octaus de final de la copa. Però va arribar el partit de lliga al camp del Getafe i, havent-se avançat en el marcador al minut 9, va encaixar un gol el 39 i va ser incapaç de desfer l’empat en seixanta minuts, compresos els vuit afegits al final.

A veure: als barcelonistes sempre ens alegra guanyar el Real Madrid però la supercopa és un pongo que, amb un invent de Rubiales, s’entrega a l’Aràbia Saudita. Si es vol guanyar la lliga, i encara més després d’haver fallat molt, no es poden perdre dos punts més amb el Getafe. Se m’acut que aquest Barça és un equip ciclotímic i així, doncs, amb alts i baixos de joc. Hi ha partits en què sembla estar a dalt de tot i, de cop, en fa com si caigués en la depressió, la desgana i la impotència. Es diu que el partit jugat amb el Benfica va ser boig. Hi afegiria que amb un Barça ciclotímic.