Un dels efectes més peculiars del nou format de la Champions serà l’acumulació de partits en horari unificat de l’última jornada. El Barça, per a bé, i el Girona, per a mal, la viuran sense la tensió de jugar-se la classificació, tot i que seria imprecís dir que no s’hi juguen res, perquè més enllà de la posició final dels blaugrana –fins i tot tenen a l’abast el lideratge–, els punts són diners, no pas pocs, i ni els uns ni els altres estan en condicions de relativitzar-los.

Sense precedents en el format, era aventurat pronosticar el nombre de punts que farien falta per no quedar eliminat en la fase de lliga. N’hi havia que parlaven de 8 punts, càlculs que a l’hora de la veritat han fet curt. Tan agosarat era pensar que el Girona podria superar els 10 punts com decebedor és que només hagi pogut guanyar l’Slovan de Bratislava a casa i que no hagi ni puntuat en les altres sis jornades. L’eliminació no va ser a San Siro. Ni en l’anterior partit, a casa contra el Liverpool. Dos partits amb connotacions molt especials, resolts amb derrota per la mínima però oferint una versió més que digna, competitiva i, a Milà, amb ocasions clares i fins i tot un gol anul·lat per la punta de la bota de Bryan Gil. El mal venia de més enrere. L’equip ha pecat de tendresa, d’innocència, amb errors que l’han penalitzat molt, perquè el tòpic que a Europa les badades es paguen molt més cares alguna cosa deu tenir de certa. Però també hi ha fet, i molt, la nul·la capacitat de marcar la diferència a partir de la qualitat individual que sí que tenen molts equips i de què podia presumir també el Girona de la temporada passada. Ara no. El Girona és ara un equip terrenal, que vol continuar sent fidel a l’estil de joc que marca Míchel –amb el mèrit que té no voler perdre la identitat fins i tot contra rivals amb un potencial molt més elevat– però que enyora l’amenaça constant que generaven el desequilibri de Savinho, la voracitat de Dovbyk, la cavalcada de Yan Couto o els canvis d’orientació d’Aleix Garcia, entre altres coses. Que les comparacions amb una temporada irrepetible serien contraproduents era molt previsible, però que aquest any cap dels nouvinguts s’hagi erigit en actor principal productiu en l’aspecte ofensiu és tan real com preocupant. Només cal repassar els números d’Abel Ruiz, Danjuma, Miovski o Asprilla. Que un equip entrenat per Míchel hagi tancat el seu periple continental com a visitant sense haver vist porteria en 360 minuts acumulats és mal senyal.

S’apaga una experiència inimaginable anys enrere a Girona i que, un cop feta realitat, el risc és no haver-ne gaudit prou. Com quan al setembre et penedeixes de no haver aprofitat prou l’estiu. O quan de gran et retreus per què no vas fer més amistats a l’institut o no te’n vas anar d’Erasmus a la universitat. Com qui no vol la cosa, haurà passat la lliga de campions. Sí, és veritat que tenim per descomptat que no recuperarem la joventut i, en canvi, ningú pot assegurar que els gironins no tornaran a sentir com a propi l’himne de la Champions. L’ambició de club hi és, però una cosa és classificar-se per a competicions europees i l’altra és tornar a acabar entre els quatre primers de la lliga i repetir experiència en la màxima competició, que només catorze equips més de la lliga espanyola han tastat. Com a mínim el partit a San Siro, encara que no servís ni per marcar ni per puntuar en camp contrari, va deixar la imatge potent, magnífica i elogiable dels 2.000 aficionats blanc-i-vermells fent-se veure i sentir al centre de Milà i cap a l’estadi, per doblar, si no més, la de l’estrena a París –tot i que l’equip hi arribava ja pràcticament sense cap possibilitat de progressar– i per demostrar que hi ha passió, hi ha fidelitat i hi ha ganes. L’orgull gironí.

El fet és que Montilivi viurà dimecres l’últim capítol d’aquesta història que va començar amb Cristhian Stuani encapçalant, amb el braçalet, el grup de jugadors que caminava cap al centre del camp del Parc dels Prínceps per escoltar l’himne més esperat. I és l’uruguaià qui més al·licients pot tenir contra l’Arsenal. Amb 38 anys, li ha arribat la primera oportunitat de jugar la Champions. I encara és a temps d’arrodonir-ho marcant. La titularitat a París la hi havia promès Míchel des que es van classificar, mesos abans. Ara, que l’uruguaià esgarrapi presència al camp, per més que per raons naturals no estigui al millor nivell, tampoc fa perdre potencial golejador, vist el rendiment dels altres davanters. Trista, si volen, però és una raó de més per veure Stuani jugant contra l’Arsenal. Hi hauria pocs guions més agraïts que posar el colofó continental a Montilivi engrandint la llegenda blanc-i-vermella de l’urugasho.