La classe dels dofins

Hi ha expres­si­ons que quan les escol­tes o les lle­gei­xes et fan néixer un mig som­riure que et fa sen­tir d’allò més bé. Adrià San­ta­su­sagna, peri­o­dista polític de RAC1, escri­via en un tuit: “La meva esta­bi­li­tat emo­ci­o­nal segueix depe­nent de la classe dels dofins. I quins dofins.” Par­lava d’una victòria del Barça. I jo dic: digue’n dofins, can­gurs, gats... A qui no li ha tocat anar-ne a reco­llir algun a l’escola bres­sol?

El que s’està vivint aquesta tem­po­rada, d’habi­tual, no en té res; més aviat seria inu­sual, dife­rent, fins i tot gosa­ria dir que és extra­or­di­nari, i si hi afe­gim la com­pli­ci­tat amb Hansi Flick i com ha assu­mit el paper d’edu­ca­dor de la classe dels dofins, ja és de nota. Tot sedu­eix: la fres­cor dels juga­dors, fins i tot en podríem dir innocència, en un món duríssim com el fut­bol pro­fes­si­o­nal, que, d’inno­cent, no en té res. En Pou, en la seva retrans­missió del Ben­fica-Barça (4-5), el resu­mia com un par­tit de l’hora de l’esbarjo al pati de l’escola: ara un gol que rebota per casu­a­li­tat en el con­trari, ara un gol de “va, va, que encara ens que­den dos minuts abans de tor­nar a classe i encara podem gua­nyar”...

Sem­pre he estat molt crítica amb la pre­co­ci­tat de l’èxit, massa vega­des he vist que a la llarga no és bo, que has d’ofe­rir estímuls al nivell del talent de les teves juga­do­res però no allu­nyar-les del tot de la seva gene­ració, de les seves iguals, i que no cal cre­mar eta­pes amb exces­siva velo­ci­tat. Veure joves de 17 anys assu­mint el pes de tot un Barça pot tenir el seu preu, però aquest cop va d’una altra cosa, perquè no ha pujat només un dofí al pri­mer equip sinó que hi tenim tota la classe. Els dofins són sovint con­si­de­rats un dels ani­mals més intel·ligents del pla­neta i ani­mals soci­als que viuen en grups fami­li­ars. Poden esta­blir forts llaços soci­als, en què fins i tot alguns indi­vi­dus ferits o malalts són cui­dats per d’altres, que els aju­den a res­pi­rar por­tant-los a la superfície si fos neces­sari. I és aquesta tera­nyina que ha cons­truït aquest equip el que ena­mora; per pri­mer cop hi tenim la classe sen­cera, amb tres suports de la classe dels grans que estan gau­dint d’una segona joven­tut com mai havien pen­sat.

Mol­tes vega­des he sen­tit als entorns fami­li­ars que amb l’esport ens per­dem mol­tes experiències de cap de set­mana. Jo vull pen­sar que l’esport m’ha ofert experiències increïbles que d’una altra manera no podria haver vis­cut. Pot­ser allò de què m’estic ado­nant ara és que les altres les viuré en un altre moment. Després de l’etapa espor­tiva, encara em que­darà molt de temps, molts caps de set­mana i molta il·lusió per con­ti­nuar acu­mu­lant vivències.

Visca la classe dels dofins!