La història del Bàsquet Girona ens podria fer pensar en aquells films de temàtica esportiva americans, de diumenge de migdiada, en què un equip nul de possibilitats aconsegueix la fita esportiva més inversemblant, amb aquell to èpic de llàgrima fàcil. Aquí, però, no estem parlant de cap pel·lícula sinó d’un canvi de paradigma radical que ni els més optimistes podien augurar. Un equip en caiguda lliure, amb un joc errant com feia temps que no es veia a Fontajau i amb un estat d’ànim molt complicat de recuperar. I, de la nit al dia, la dinàmica es capgira com un mitjó amb un sol moviment: el canvi d’entrenador. Però es tracta només d’un canvi? O del CANVI, en majúscules? Ha estat la nova estratègia de l’entrenador, el que ha tret el grup del pou? Ha estat una transformació mental? Impulsada per l’entrenador? O pel sol fet que una altra persona porti les regnes de l’equip i això ja suposi una sacsejada? Segurament la resposta acaba sent un barreig de tot plegat i provoca un canvi colossal que –també s’ha de dir– a vegades triomfa com la Coca-Cola i en altres ocasions no serveix per a res. Per tant, el factor sort o la tria del moment també hi influeixen.

El cas és que la decisió del Bàsquet Girona s’ha convertit ràpidament en un encert, fent possible que la mateixa plantilla –amb algun canvi tampoc determinant– aconsegueixi batre el líder de la lliga, quan fa unes setmanes vorejava el ridícul contra el darrer. Tot està al cap? Bona part, sí. Ni Fotis Katsikaris és tan mal entrenador ni Moncho Fernández està tocat per la mà de Déu. I una mala dinàmica generada per ves a saber quants factors (esportius o no), el que necessita és un reset mental, impulsat per canvis d’estil de joc, de transmissió de la informació, de tracte al jugador, de nous exercicis als entrenaments, de molta xerrada i de fer molt equip. I si en el primer o segon partit aconsegueixes una victòria, et trobes amb aquell clic que t’ho transforma tot. I aquell jugador que se la botava als peus, que estava desorientat a la pista i que feia la guerra per la seva banda ara és un altre, amb una mentalitat prou forta per batre el Barça, l’Unicaja o el Baskonia. Tan senzill i tan complicat alhora.

I ara que l’equip ja està recuperat anímicament i que la soga del descens ja no estreny tant, s’inicia la segona fase d’aquest procés d’evolució: mantenir l’estabilitat. El vaixell està reflotat i ara ha de continuar surant fins a final de temporada. Tant o més difícil com ha estat la tasca del rescat. Aquí sí que intangibles com la sort van perdent influència i el que més pesa és el treball, la continuïtat, l’estratègia i la capacitat de sacrifici. Deia Moncho Fernández en una entrevista en aquest diari que la recepta màgica no existeix o bé que està formada de moltes petites coses. I quan sumes tots els ingredients adients, funciona. Doncs exactament això. I encara més quan tens una plantilla farcida de jugadors joves, amb una mentalitat segurament diferent de la dels jugadors professionals de fa deu o quinze anys, tendres encara en capacitat de sacrifici i fortalesa mental i potser amb algun ocellet de més al cap. I és per això que una figura com la de Moncho Fernández és l’adient en una situació com aquesta. Un home que sap què és guanyar-se el lloc a còpia d’esforç, sense cap ànsia de protagonisme i amb una filosofia de treball que exerceix en la discreció i amb la màxima constància. Ara mateix, no hi podria haver millor patró al vaixell.