El somni impos­si­ble s’acaba de la millor manera, amb les notes de l’himne sonant a la gespa del nos­tre Mon­ti­livi con­tra l’Arse­nal, un rival que fa pat­xoca. No sé quin secret amaga la música selecta de la Cham­pi­ons, però hip­no­titza tant que no vol­dries que s’acabés mai.

Aquest arti­cle no par­larà del resul­tat d’un par­tit que hau­ria de ser un vall de llàgri­mes d’emoció i un cant d’agraïment de noranta minuts per als qui han fet pos­si­ble el capítol euro­peu a la història del Girona. Estaré pujant a Mon­ti­livi, acom­pa­nyant el pare, que si no s’ho per­dria i fa una set­mana que està nerviós.

Qui parli de fracàs perquè arri­bem a l’última jor­nada sense pos­si­bi­li­tats no en té ni idea de fut­bol. És obvi que volíem gua­nyar a París o Milà per 0-5 i ballar el Liver­pool al tem­ple de Mon­ti­livi; és obvi que ens hem des­es­pe­rat en fases del joc i hem aca­bat moles­tos, però hem com­pe­tit amb honor i si no hem obtin­gut millors resul­tats és perquè ens ha fal­tat aquell pol­sim màgic que endol­ceix les històries de ficció. La vida és més vul­gar i no per­met que vis­quem en un núvol gaire temps con­ti­nuat. Així, doncs, podem resig­nar-nos perquè ahir es va aca­bar la nos­tra història d’amor amb la Cham­pi­ons, però estic con­vençut que el somni gironí con­ti­nua més viu que mai. Amb massa faci­li­tat ens obli­dem d’on venim com a club o quants érem. Tot i que el gla­mur euro­peu con­clo­gui i juguem força més pre­vi­si­ble que l’any pas­sat, gau­dim perquè com­pe­tir a l’elit és un pri­vi­legi.