El somni impossible s’acaba de la millor manera, amb les notes de l’himne sonant a la gespa del nostre Montilivi contra l’Arsenal, un rival que fa patxoca. No sé quin secret amaga la música selecta de la Champions, però hipnotitza tant que no voldries que s’acabés mai.

Aquest article no parlarà del resultat d’un partit que hauria de ser un vall de llàgrimes d’emoció i un cant d’agraïment de noranta minuts per als qui han fet possible el capítol europeu a la història del Girona. Estaré pujant a Montilivi, acompanyant el pare, que si no s’ho perdria i fa una setmana que està nerviós.

Qui parli de fracàs perquè arribem a l’última jornada sense possibilitats no en té ni idea de futbol. És obvi que volíem guanyar a París o Milà per 0-5 i ballar el Liverpool al temple de Montilivi; és obvi que ens hem desesperat en fases del joc i hem acabat molestos, però hem competit amb honor i si no hem obtingut millors resultats és perquè ens ha faltat aquell polsim màgic que endolceix les històries de ficció. La vida és més vulgar i no permet que visquem en un núvol gaire temps continuat. Així, doncs, podem resignar-nos perquè ahir es va acabar la nostra història d’amor amb la Champions, però estic convençut que el somni gironí continua més viu que mai. Amb massa facilitat ens oblidem d’on venim com a club o quants érem. Tot i que el glamur europeu conclogui i juguem força més previsible que l’any passat, gaudim perquè competir a l’elit és un privilegi.