Superada força més de mitja temporada, a punt d’arribar als sis mesos des del primer partit oficial, precisament a Mestalla, podem començar a relativitzar un dels neguits que generava el Barça a l’estiu. La plantilla era curta. Ni tan sols l’espectacular arrencada, de victòria en victòria, matisava la inquietud. Sí, els titulars han començat molt bé, però serà impossible que mantinguin aquest nivell. I, sobretot, no hi ha res més, no hi ha alternatives.

El primer axioma, s’estan encarregant de destrossar-lo els que conserven la condició d’indiscutible. El precoç i descarat lideratge de Cubarsí i Lamine Yamal, la llum de Pedri com a migcampista capaç de dur la batuta amb la continuïtat que tant havia enyorat, la longevitat de Robert Lewandowski que ha fet miques la cantarella que comença bé la temporada però es va apagant, o la confirmació que l’explosió de Raphinha no era passatgera. Versions individuals millorades, i no pas de manera esporàdica sinó constant. És, al cap i a la fi, l’objectiu, el mèrit i la responsabilitat d’un entrenador. El que se li hauria de demanar. Trobar el millor rendiment individual per adaptar-lo al col·lectiu.

Hansi Flick no només està aconseguint treure un to òptim dels que estaven cridats a ser els actors principals, sinó que hi afegeix un valor que és tant o més benvingut i necessari per aspirar a l’èxit en temporades tan carregades i sense deixar-se anar –ni per voluntat ni a contracor– en cap competició. Un altre axioma per terra. La plantilla ja no sembla tan curta. I no pas per haver fitxat, perquè a l’estiu només van arribar Dani Olmo i Pau Víctor, i perquè la finestra d’hivern s’ha tancat sense ni una sola entrada, i això que el club ja estava en la famosa regla 1:1. Però Flick ha reforçat l’equip sense fitxar. Com? Estirant la plantilla, fent-la més profunda, amb més recursos vàlids. Hi ha encara majoria de posicions amb nom i cognom, com no pot ser de cap altra manera a mitja temporada d’un equip que funciona, però l’onze de gala comença a tenir punts de discussió. Al darrere, Araujo tindrà feina a arraconar Iñigo i Cubarsí, però és que s’hi afegeix Eric, menys dotat en contundència que l’uruguaià però força més en lucidesa, per exemple, per marcar la línia del fora de joc, gran arma defensiva de Flick. Al mig, Casadó no ha fet cap demèrit per caure, però Frenkie de Jong deu haver entès que si no s’espavila ho té magre, i comença a aixecar el dit. Més endavant, el cor de Gavi competeix amb Fermín, que va aprofitant les oportunitats, i amb Dani Olmo, a qui encara hem vist poc. I al davant, la reivindicació contundent és de Ferran, amb característiques –moviments a l’espai, xut, convicció i pressió– que el fan una alternativa prou vàlida com a 9, força més que la indolència que generava a la banda, massa lluny del nivell de Raphinha i Lamine Yamal.

Amb el títol de la supercopa a la butxaca després de clavar-ne cinc al Madrid en un clàssic que hauria pogut acabar amb un cabàs de gols, i a semifinals de la copa –tant el Betis com el València també se’n van endur cinc, i gràcies–, el Barça es podrà mirar amb tota la tranquil·litat com, a partir de la setmana que ve, equips de primer nivell europeu es barallen per afegir-se als vuitens de final de la Champions. I abans, aquest vespre, tots pendents d’un Madrid-Atlético escalfat, tens i amb les expectatives blaugrana en la lliga reforçades malgrat el sotrac imprevist de les tres derrotes seguides a Montjuïc. Tots pendents, o potser no. Perquè qui sap si Flick farà com dissabte passat i preferirà anar a dormir aviat.