Fa cinc anys que l’Uni Girona, que celebra el 20è aniversari, va rebre un torpede a la seva línia de flotació. I no pel Glòria, sinó per la sobtada malaltia d’un dels seus fundadors i aleshores delegat del primer equip, Vicenç Bordas. Persona afable com poques, va tenir un ictus quan acompanyava la seva dona en el primer dia de tractament d’un càncer que afortunadament va acabar superant. Recordo que quan vaig demanar per ell el 20 de febrer, abans del partit d’Eurolliga contra l’Schio, em van dir: “Millor no preguntis.” Havia passat el dia abans i el vestidor, amb figures com Laia Palau, Marta Xargay i Sonja Vasic, estava consternat.

En Vicenç, que conviu amb les seqüeles de l’ensurt, treballava en el departament comercial de la distribuïdora de la marca de begudes que dona color al Pare Noel quan acompanyava cada cap de setmana els equips de la base del club, sense tenir-hi cap filla jugant. Amb Anna Caula a la banqueta, la seva carismàtica presència va passar a formar part del dia a dia del primer equip, sempre present i sempre en segon terme en una organització que entrava al món professional sense manual d’instruccions. Al costat de Roberto Íñiguez en aquella lliga del 2015, l’actual tècnic el va anar a veure l’endemà d’un d’aquells partits entre l’Spar i l’Avenida, abans de marxar a Salamanca. Ho feia de bracet amb Pere Puig, un altre dels que queden, i em perdonaran si m’equivoco, de l’acta fundacional en l’actual estructura i que es poden comptar amb els dits de la mà. En el que no m’equivocaré és que són més que els que m’hagin parlat malament d’en Vicenç.