En Vicenç Bordas

Fa cinc anys que l’Uni Girona, que cele­bra el 20è ani­ver­sari, va rebre un tor­pede a la seva línia de flo­tació. I no pel Glòria, sinó per la sob­tada malal­tia d’un dels seus fun­da­dors i ales­ho­res dele­gat del pri­mer equip, Vicenç Bor­das. Per­sona afa­ble com poques, va tenir un ictus quan acom­pa­nyava la seva dona en el pri­mer dia de trac­ta­ment d’un càncer que afor­tu­na­da­ment va aca­bar superant. Recordo que quan vaig dema­nar per ell el 20 de febrer, abans del par­tit d’Euro­lliga con­tra l’Schio, em van dir: “Millor no pre­gun­tis.” Havia pas­sat el dia abans i el ves­ti­dor, amb figu­res com Laia Palau, Marta Xar­gay i Sonja Vasic, estava cons­ter­nat.

En Vicenç, que con­viu amb les seqüeles de l’ensurt, tre­ba­llava en el depar­ta­ment comer­cial de la dis­tribuïdora de la marca de begu­des que dona color al Pare Noel quan acom­pa­nyava cada cap de set­mana els equips de la base del club, sense tenir-hi cap filla jugant. Amb Anna Caula a la ban­queta, la seva carismàtica presència va pas­sar a for­mar part del dia a dia del pri­mer equip, sem­pre pre­sent i sem­pre en segon terme en una orga­nit­zació que entrava al món pro­fes­si­o­nal sense manual d’ins­truc­ci­ons. Al cos­tat de Roberto Íñiguez en aque­lla lliga del 2015, l’actual tècnic el va anar a veure l’endemà d’un d’aquells par­tits entre l’Spar i l’Ave­nida, abans de mar­xar a Sala­manca. Ho feia de bra­cet amb Pere Puig, un altre dels que que­den, i em per­do­na­ran si m’equi­voco, de l’acta fun­da­ci­o­nal en l’actual estruc­tura i que es poden comp­tar amb els dits de la mà. En el que no m’equi­vo­caré és que són més que els que m’hagin par­lat mala­ment d’en Vicenç.