“Jo no soc qui per jut­jar un àrbi­tre, per jut­jar una altra per­sona que també està fent la seva feina. Som tots humans, podem equi­vo­car-nos. Als àrbi­tres, se’ls cri­tica molt, i quan fan les coses bé, mai se’ls elo­gia, quan fan coses cor­rec­tes.” Tal com estava el pati, aquest punt de seny, de sen­tit comú, el posava el mig­cam­pista del Madrid Fede Val­verde en la roda de premsa prèvia al par­tit con­tra el City. No va durar ni una hora. “No vull que ningú em malin­ter­preti. Si no he par­lat dels arbi­trat­ges que estem patint és perquè em conec. Tot­hom ha vist el que ens està pas­sant en aquesta lliga, però ara hem de posar el focus en el par­tit de demà.” La recu­lada, en un mis­satge a les xar­xes soci­als, és entre còmica i deli­rant. Però també molt acla­ri­dora. Val­verde es devia haver des­pis­tat. No li havia arri­bat el manual d’ins­truc­ci­ons. Tot i que s’havia d’estar molt des­con­nec­tat, per des­viar-se del dis­curs ofi­cial, amb la maquinària fun­ci­o­nant a tot drap des de fa dies.

Les ordres són clares i les ha cap­tat tot­hom qui les ha de cap­tar per fer d’alta­veu. A dis­pa­rar con­tra tot el que pugui emmer­dar els àrbi­tres. Ara li ha tocat a Munu­era Mon­tero. Sí, ara, no pas després de men­jar-se aquell penal a favor del Celta al Ber­nabéu que hau­ria pogut can­viar el guió de la copa. Li ha cai­gut tot l’arse­nal després d’haver-se atre­vit a expul­sar Belling­ham. I la reacció ja no s’ha reduït a cri­ti­car-li amb vehemència la decisió, a dis­cu­tir-li si l’anglès li va dir “fuck you” o “fuck off” obvi­ant que tot és una falta de res­pecte indis­cu­ti­ble, o a treure-li totes les actu­a­ci­ons que han per­ju­di­cat els blancs bo i sabent que aquell epi­sodi con­tra el Celta és tan recent que no podem ni par­lar de memòria selec­tiva sinó de molta barra. La pressió ha anat molt més enllà, fins al punt que se l’inves­tiga per la seva par­ti­ci­pació en una empresa que podria deri­var en un con­flicte d’interes­sos. Ja el tenim sota sos­pita. Tot lli­gat. És el lin­xa­ment a l’àrbi­tre que va expul­sar Belling­ham, no pas a l’àrbi­tre que va per­ju­di­car el Celta en la copa. Tenen cap dubte de com hau­ria anat si s’hagues­sin inter­can­viat els papers? Si hagués expul­sat Aspas per xer­rar massa i al cap de quinze dies hagués per­ju­di­cat el Madrid en una eli­mi­natòria de copa, on s’hau­ria gene­rat (i escam­pat) l’escàndol?

El rebom­bori que afecta el col·lec­tiu arbi­tral és dels gros­sos. Casu­a­li­tat o no, els àrbi­tres no tro­ben la defensa ni a casa seva. Prou embo­lic hi ha a la cúpula de l’esta­ment, ja només fal­ta­ven les espe­cu­la­ci­ons res­pecte a la sac­se­jada que s’intu­eix en els que manen. I què fa Louzán? Escam­par que sí, que la intenció és revo­lu­ci­o­nar-ho. El pre­si­dent de la Fede­ració Espa­nyola, que en un curt recor­re­gut ja acu­mula rellis­ca­des i mal­de­caps, parla, con­cre­ta­ment, d’un “canvi de model estruc­tu­ral” en l’arbi­tratge. Ho anti­cipa després d’haver par­lat amb tots els clubs –en l’última reunió, només hi fal­tava el Madrid–, per la qual cosa, en una inter­pre­tació de bona fe, hauríem de deduir que el pre­si­dent no actua pas per com­pen­sar la plo­ra­nera blanca. Però ja és curiós que, ara que Flo­ren­tino ha ele­vat tant el to fins a gosar par­lar d’adul­te­ració inten­ci­o­nada de la com­pe­tició, Louzán pro­clami que aposta per un canvi de model.

Tot ple­gat, és clar, en plena com­pe­tició, per aca­bar d’embo­li­car-ho i alte­rar la pau i el suport que, almenys dels que els manen, hau­rien de rebre els àrbi­tres. Però, sobre­tot, el que no ens ha de pas­sar per alt és que l’enre­nou ha coin­ci­dit amb la dava­llada impre­vista del Madrid, que ha cedit l’avan­tatge al cap­da­vant després de tres jor­na­des sense gua­nyar que van començar amb aque­lla der­rota a l’RCDE Sta­dium. Estaríem en el mateix esce­nari, si els blancs no hagues­sin pun­xat tant? No cal ni res­pon­dre.