Aquest no serà un article que generi gaire devoció, ho tinc clar. Però quan es cometen errors, el primer que s’ha de fer és reconeixe’ls. I en el cas de la sanció a l’entrenador de l’Uni Girona, Roberto Íñiguez, crec que ha faltat molta autocrítica. No pas de l’entrenador, que va ser el primer que va acceptar i verbalitzar que la seva actitud no havia estat gens apropiada. L’he trobat a faltar en el mateix club. I vagi per endavant que la sanció que li han imposat és desproporcionada. Extremadament desproporcionada. I que el fet de ser un club català i que el sancionat sigui qui és, hi ha influït decididament. I que si hagués estat un altre club i un altre entrenador, no estaríem parlant en els mateixos termes de duresa sancionadora (set partits sense poder dirigir l’equip).

Dit això, però, les coses són com són. I el que va fer Íñiguez en el partit contra el València és imperdonable. I el club així ho hauria d’haver expressat. L’entrenador de l’Uni –ni el de cap club– no pot sortir embogit al mig de la pista a escridassar d’aquella manera un àrbitre, havent-se d’interposar persones pel mig perquè la cosa no anés a més. Per molt mal arbitratge que s’estigui rebent. No pot perdre els papers d’aquella manera, deixant el seu equip més de mig partit sense el seu entrenador. No pot donar cops a la taula i escridassar les persones que estan fent l’acta i controlant el cronòmetre perquè considera que no li han donat el temps mort quan tocava. No pot ser que aquesta actitud airada contra els àrbitres sigui tan constant. No pot ser que no sigui la primera vegada que l’expulsen. I no pot ser perquè, primer, no és la imatge que ha de voler donar el club. I, segon, perquè si realment hi ha un problema amb l’arbitratge contra el club gironí, que segurament hi podríem estar d’acord, aquesta, precisament, no és la manera de canviar la dinàmica.

Crec que tot això s’ha de verbalitzar, malgrat que no sigui el que vol sentir la majoria. Estem defensant tots plegats que el bàsquet ha de ser un esport que transmeti valors a la mainada, en una lluita constant per part de clubs i federació perquè aquest esport no es futbolitzi. I si una de les entitats esportives de referència permet actituds d’aquest tipus, no estem ajudant a la causa. Deien el president de l’Uni, Cayetano Pérez, i l’advocat i membre de la junta, Màrius Mora, en roda de premsa, que la sanció era desproporcionada –hi estem d’acord– pel que reflectia l’acta del partit en relació amb els fets que va protagonitzar Íñiguez. Destacaven que la sanció és la més elevada que s’ha imposat en els darrers dos anys tant a ACB com a Lliga Femenina, fos a un entrenador o a un jugador. Destacaven que no hi havia insults ni agressió. Però l’actitud no va ser violenta? Aquell córrer fins al mig de la pista i quedar-se a un pam de l’àrbitre amb mirada amenaçadora, no és una actitud violenta? Aquell gest de Laia Palau de posar-se al mig entre l’entrenador i l’àrbitre no és per evitar coses pitjors? La violència pot ser física però també pot ser expressiva, gesticulativa. I sí, i hi podem tornar tantes vegades com faci falta, segurament tot això que estem explicant no justifica una sanció de set partits. Però està mal fet, dit ras i curt. No hi hauria d’haver condescendència ni justificacions. Això no toca. I punt. I estic segura que a bona part de l’afició li hauria agradat que el club reconegués l’equivocació. Que haguessin dit: hem fallat; hem donat una imatge que no tocava; no s’ha de tornar a repetir; i ens han castigat massa durament, però ens ho hem buscat.