Cada cop escolto més entrenadors, sobretot de futbol, dient que tant de bo els entrenaments i els partits fossin a porta tancada –hi ha clubs que ja ho apliquen, però només amb els entrenaments–. No tinc cap dubte que la majoria d’àrbitres, si no tots, signarien amb els ulls tancats aquesta proposta. Uns i altres pensen que, amb aquesta fórmula, la canalla faria esport sense suportar la pressió externa que pot arribar a bloquejar-los –he vist casos tan sagnants que donen per a un altre article– i els col·legiats s’estalviarien les esbroncades i totes les calamitats que escolten provinents de forma majoritària de les graderies. No hi estic gens d’acord, a aïllar en una bombolla imaginària els petits esportistes. O més aviat no puc compartir la idea de vetar l’entrada a tothom sense distincions, sense tenir en compte cap factor. Primer, perquè de la mateixa manera que m’agrada veure la meva filla dalt d’un escenari fent dansa i no se m’acudiria insultar el jurat o la directora de l’escola quan marxa d’un certamen sense medalla, també m’agrada xalar del meu fill sense més quan practica el seu esport favorit, malgrat que no sigui ni de bon tros el meu. Després, perquè fins a la data d’avui pertanyo al nombrós grup de pares i mares que mai han perdut els papers per culpa del futbol, o d’una decisió arbitral que podem no arribar a compartir –tots en sabem més que el col·legiat, fins i tot quan no hem xutat una pilota mai de la vida–, així que sospito que no serà difícil que ens mantinguem en la nostra posició els dies que venen. Que més enllà de la mala fama que té l’ambient que es crea en el futbol formatiu, molta gent tenim clar que la nostra funció és fer el servei de taxi per cobrir els desplaçaments de l’equip i aplaudir o animar les criatures, sempre amb bones paraules. Que si els àrbitres són més dolents del que voldríem és simplement perquè estan en formació com les nostres criatures, a les quals, en canvi, no exigim la perfecció. Bé, rectifico, una immensa majoria no els exigim la perfecció, potser no tothom.

Aleshores, com es pot fer per tal que no paguin justos per pecadors i, sobretot, que tothom se senti còmode? D’entrada, ara que molts equips estan planificant la temporada 2025/26 (sí, sí, parlo de les categories formatives i que al gener ja es va començar a moure el mercat de fixatges), és necessari que els clubs es dotin d’un reglament intern que reculli tots els aspectes referents a la disciplina, tant del jugador com dels adults que l’acompanyen. I ara vindran els clubs a dir-me que si em penso que he descobert la sopa d’all amb aquesta idea perquè tots, o la gran majoria, tenen aquest reglament des de l’any de la Mariacastanya. Però jo parlo que es difongui i es faci complir, no de redactar cinc o sis folis que les famílies desconeixen per complet i arraconar-los en un armari. Parlo de ser molt estricte amb el compliment de les normes que tothom ha d’haver acceptat prèviament i fer entendre a tothom que el respecte i la bona educació són tan fonamentals, o fins i tot més, que aprendre a xutar amb precisió. I, sobretot, deixar molt clar que l’incompliment del reglament comporta sancions. Perquè jo no sé a vostès, però personalment vaig sentir molta vergonya aliena el dia que vaig descobrir que, aquesta temporada, els àrbitres que són menors d’edat duen un braçalet amb un “-18” que indica la seva condició de novells. És la fórmula que ha ideat la federació per demanar respecte absolut cap als més joves, alguns dels quals tenen 14 o 15 anys. Tot plegat és demencial, si ens aturem a pensar-ho, malgrat que els seus impulsors es mostren satisfets amb el resultat de la iniciativa, que també serveix per indicar als pares, cos tècnic i jugadors que insultar una persona menor d’edat pot sortir més car que menysprear algú que ha superat els divuit anys. Potser calen mesures més contundents per frenar la violència als camps.