Temps era temps
Feia temps que el Barça no transmetia les sensacions potents que transmet ara. Feia temps que no girava tan rodó, físicament, mental i futbolística. Feia temps que no era tan fidel als principis que més el defineixen i que l’han conduït a l’èxit. Feia temps que no convencia tant ni feia trempar la seva gent com ara. Tota una dècada, que s’ha fet llarguíssima, en què el club va perdre el rumb i l’equip ho va perdre tot, els principis, l’ambició, l’energia, el futbol, la mentalitat, la categoria, les aspiracions i el respecte. És difícil no estar d’acord amb els jugadors quan es veuen capaços d’aspirar a tots els títols i ho verbalitzen després de completar una eliminatòria des de molts punts de vista virtuosa davant el Benfica. No van desencaminats quan són primers a la lliga, estan a un partit de la final de copa i a quatre de la final de la Champions. Dit això, és més fàcil estar d’acord amb el seu líder, Hansi Flick, quan els recorda que tot està per fer i que la millor fórmula per fer-ho és centrar-se en el pròxim partit, que per cert és al camp d’un altre equip que també aspira a tot com és l’Atlético de Madrid.
Tot per guanyar
L’últim cop que el Barça va arribar a quarts de final de la Champions va ser fa un any i l’equip es va desfer com un terròs de sucre. De fet, el Barça ha estat present als quarts de final en sis de les nou últimes participacions a la competició, però en totes nou participacions va marxar deixant perfectament radiografiada la decadència de l’equip i la incapacitat del club. Cronològicament, l’Atlético (2-0), la Juventus (3-0), la Roma (3-0), el Liverpool en semifinals (4-0), el Bayern (2-8), el PSG (1-4)en vuitens de final i –després de dos anys de KO en la fase de grups– altre cop el PSG (1-4), van facturar l’equip blaugrana. Les coses han canviat bastant. Al club i a l’equip. Ara hi ha pla, hi ha talent i hi ha treball. El Barça de Flick és bastant més que el nom i creix cada dia. Contra el Benfica ho va demostrar a Lisboa guanyant amb 10 i a Barcelona amb una part de vertigen i una altra de control magistral. Com feia temps que no es veia. Però falta el Dortmund i després el Bayern o l’Inter i, ja en la final, el PSG, l’Arsenal o un Madrid que continua trobant maneres inèdites i poc edificants de sobreviure com la d’abans-d’ahir al Metropolitano... Falta molt.
Els herois
Mai sabrem què hauria passat si en comptes del Benfica hagués tocat el PSG de Luis Enrique, la bala perduda del sorteig, que ha esbandit el Liverpool. A la Champions tots els detalls compten. I aquest Barça en té molts. Del 3-1 al Benfica tothom en canta la genialitat de Lamine i el talent de Pedri, però d’herois n’hi va haver d’altres. Jugadors enormes que per motius diversos i per la voracitat del món culer van quedar poc o molt assenyalats, menystinguts o virtualment expulsats del projecte. Però avui són responsables directes del nivell que va exhibir l’equip dimarts passat. Es tracta, és clar, de Raphinha, que va fer dos dels tres gols i és l’arma letal de l’equip, amb 27 gols i 19 assistències. També es tracta d’Íñigo, que va fer una classe magistral de lectura defensiva, duels guanyats i ofici. D’Araujo, que no és Cubarsí però va fer que ningú el trobés a faltar. De Balde, que torna a expandir la seva influència en el joc. I, naturalment, es tracta de De Jong, que va donar una lliçó de precisió tècnica i tàctica projectant l’equip. Tots ells han estat víctimes del judici sumaríssim, però el temps els dona la raó i caricaturitza els seus jutges.
