Jo, home de poca fe, no ho tenia gens clar. Fem fora Xavi després d’una temporada decebedora? Ho entenc, però Hansi Flick no em convenç. Regalem Gündogan i fitxem Dani Olmo? És un jugador genial, però em preocupa la seva fragilitat. Ens quedem Lewandowski sense intentar col·locar-lo a algun país llunyà? Tindrem sort si fa 10 gols aquesta temporada. En Raphinha? Hi posa molt de cor però no fa gols. En Lamine Yamal? Hi posa màgia, però no es pot posar l’equip a l’esquena a la seva edat. I no em facis parlar d’en Ferran Torres. I qui tenim al mig del camp, si no fitxem Zubimendi? Fa dues temporades que en Pedri no és el mateix. En De Jong ni hi és ni se l’espera. En Gavi, lesionat. L’alternativa? Alguns jugadors del filial que pinten bé però que estan verds. I en la defensa? El mateix problema: en Cubarsí és massa jove; l’Iñigo Martínez, massa vell; l’Araujo no té perfil Barça; en Balde no té seny; en Koundé en té massa, i l’Eric García és massa dèbil. Sort en tenim, d’en Ter Stegen... fins que se’ns lesiona. I mentrestant, el Real Madrid es reforça amb Mbappé. Tots aquests pensaments em perseguien els primers mesos d’aquest nou projecte del Barça, i jo els deixava prendre possessió del meu cor tot persuadint-me que és millor preparar-se per a un any dur des del principi que tornar a patir una altra vegada a final de temporada. Quin plaer haver-me equivocat tant! Ja en aquest moment, passi el que passi, reconec que, els meus dubtes d’estiu, me’ls estic menjant amb patates. I compte, que són patates braves! Això només és l’aperitiu.