El futbol ja no és el que era. Abans, un esport popular, d’arrels profundes, en què els clubs eren un reflex de la seva gent i els partits, una festa col·lectiva. Ara, però, s’ha transformat en un espectacle controlat i monopolitzat per la indústria televisiva. Les grans cadenes fan i desfan, imposant horaris absurds –dilluns o divendres a la nit– que desconnecten els aficionats dels estadis i els jugadors, de la seva essència. Tot per maximitzar audiències globals, passant per sobre del sentiment.

No cal recular trenta anys, però sí que cal mirar a una cultura futbolística més autèntica, amb identitat. Els clubs perden l’ànima: al Girona, per exemple, ja no hi ha cap gironí al primer equip, un signe que l’arrelament s’esfuma. I què en queda? Una màquina de negoci en què els professionals, sovint, són aliens a l’afició. Mariano Lloveras, exjugador del Girona i carnisser de Cassà de la Selva, ho clavava: “Com pot ser que els futbolistes vagin amb auriculars i passin completament de l’afició que els espera? Jo, d’aquest futbol, no en vull saber res.” Una saviesa senzilla que avui ressona més que mai.

No es tracta de romantitzar el passat, perquè el futbol ha d’evolucionar. Però hem de preguntar-nos: quin és el seu gran atractiu? La seva popularitat, la seva capacitat d’unir. I això s’està perdent. Mitjans, empreses, directius i aficionats hauríem de reflexionar: volem un futbol dels nostres o un producte envasat per a les pantalles? Si no reaccionem, l’esport del poble serà només un record.