El fut­bol ja no és el que era. Abans, un esport popu­lar, d’arrels pro­fun­des, en què els clubs eren un reflex de la seva gent i els par­tits, una festa col·lec­tiva. Ara, però, s’ha trans­for­mat en un espec­ta­cle con­tro­lat i mono­po­lit­zat per la indústria tele­vi­siva. Les grans cade­nes fan i des­fan, impo­sant hora­ris absurds –dilluns o diven­dres a la nit– que des­con­nec­ten els afi­ci­o­nats dels esta­dis i els juga­dors, de la seva essència. Tot per maxi­mit­zar audiències glo­bals, pas­sant per sobre del sen­ti­ment.

No cal recu­lar trenta anys, però sí que cal mirar a una cul­tura fut­bolística més autèntica, amb iden­ti­tat. Els clubs per­den l’ànima: al Girona, per exem­ple, ja no hi ha cap gironí al pri­mer equip, un signe que l’arre­la­ment s’esfuma. I què en queda? Una màquina de negoci en què els pro­fes­si­o­nals, sovint, són ali­ens a l’afició. Mari­ano Llo­ve­ras, exju­ga­dor del Girona i car­nis­ser de Cassà de la Selva, ho cla­vava: “Com pot ser que els fut­bo­lis­tes vagin amb auri­cu­lars i pas­sin com­ple­ta­ment de l’afició que els espera? Jo, d’aquest fut­bol, no en vull saber res.” Una savi­esa sen­zi­lla que avui res­sona més que mai.

No es tracta de roman­tit­zar el pas­sat, perquè el fut­bol ha d’evo­lu­ci­o­nar. Però hem de pre­gun­tar-nos: quin és el seu gran atrac­tiu? La seva popu­la­ri­tat, la seva capa­ci­tat d’unir. I això s’està per­dent. Mit­jans, empre­ses, direc­tius i afi­ci­o­nats hauríem de refle­xi­o­nar: volem un fut­bol dels nos­tres o un pro­ducte enva­sat per a les pan­ta­lles? Si no reac­ci­o­nem, l’esport del poble serà només un record.