El moment esperat acostuma a coincidir amb l’arribada exacta de la primavera. Perquè és entre finals de març i abril que torna el beisbol a la nostra rutina, per convertir-se en aquell gran “passatemps d’Amèrica” que omple els pesats capvespres i tardes d’estiu de més i més partits d’aquest esport tant genuí per molts factors, però sobretot per la seva cadència. Perquè el beisbol respira a un altre ritme, més pausat però no per això menys intens. Perquè parsimoniós, com a esport, sí que és innegable ho és, però justament el fet de circular a una marxa o dues per sota del bàsquet o el futbol, és un factor que el fa encara més excitant. I és que, així, es pot assaborir millor el detall –quin llançament farà ara aquest pitcher? corba o recta?– que, peça a peça, construeix aquest gran espectacle.

Avui, data inaugural de la lliga o Opening Day, com se’n diu allà, és possiblement el millor dia possible per veure beisbol. I és que banda que a la majoria de camps hi haurà aquella fanfàrria, com desfilades militars, que tant agraden als americans, la d’avui serà pràcticament l’única jornada de les 162 que estructuren la temporada regular on tots els equips sortiran a escena amb els millors pitchers, o més en forma, que tinguin a mà. Perquè, a partir de demà, la rotació de braços que de si mateixa exigeix la posició de llançador, les lesions o decisions tàctiques o els desajustos del calendari, faran gairebé impossible aquesta coincidència d’excel·lència en un mateix temps. Per triar un d’aquests duels a partir d’on és el cor qui mana, ho farem pel que escenificaran Freddy Peralta i Carlos Rondón en el Brewers-Yankees que, per horari, encetarà l’Opening Day, desitjant tota la bona sort del món al primer i alegrant-nos per la decisió dels de Nova York no haver optat per un braç aparentment més fiable com el de Max Fried. Però ja s’ho faran.

A nivell esportiu, aquesta campanya 2025 se’ns presenta amb els Dodgers com a màxims favorits a repetir títol. A una plantilla ja sobrada de talent hi han afegit els fitxatges de Blake Snell, el pitcher que obrirà avui contra Detroit —amb Tarik Skubal— i, sobretot, el de Roki Sasaki, la penúltima sensació del beisbol japonès, amb el permís de Munetaka Murakami. Veure com li va per la MLB serà un dels grans atractius de la competició, ja que l’adaptació a un entorn cultural tan diferent acostuma a ser un procés complex per als jugadors nipons, i sobretot per als llançadors. Però des de l’irrupció de Sohei Ohtani, les grans estructures del beisbol nord-americà professional han començat a explorar amb intensitat el mercat japonès, en un dels pocs moviments expansius que estan protagonitzant a nivell empresarial per, bàsicament, mirar de salvar els mobles. I és que la MLB, com a negoci, va clarament a la baixa en comparació amb l’NFL o l’NBA, realitat que es veu en les xifres d’audiència, els contractes televisius i el procés d’internalització que està vivint cadascuna d’aquestes lligues. I és que mentre el futbol nord-americà no para de programar partits a fora i el bàsquet ja parla d’organitzar una competició pròpia amb la marca NBA a Europa, l’MLB ha suspès la sèrie que jugava a Londres i que era l’intent més audaç que s’havia proposat fins ara obrir el mercat continental. Un exemple circumstancial, si es vol, però que il·lustra que el beisbol està quedant enrere i té un problema d’audàcia, i ambició, a l’hora de vendre’s com a producte. I, potser per això, l’adorem més si és possible com a últim reducte d’una essència romàntica. La que avui ens provoca pessigolles a la panxa mentre repetim per dins allò de play ball!!.