“Les crítiques són a les hemeroteques i, en canvi, les obres dels pragmàtics es veuen. Llavors, la gent ho metabolitza, s’ho empassa i està contentíssima amb el que ha quedat, perquè no es repensa mai com hauria pogut ser allò.” La frase anterior correspon a Manuel Vázquez Montalbán, un referent del periodisme i una de les escasses veus que van alçar-se per denunciar les contradiccions dels Jocs Olímpics. La cita original pot trobar-se al llibre Barcelona, cap a on vas?, publicat per Llibres de l’Índex el 1991, i l’ha recuperat Jordi Osúa en una obra dedicada a analitzar el pensament olímpic del periodista barceloní. Osúa, que és doctor en ciències de l’esport i col·laborador de L’Esportiu, s’ha capbussat a fons en tota la producció de Vázquez Montalbán, des de llibres fins a articles, una feina ingent si tenim en compte la magnitud de la seva obra. Tot plegat, amb l’objectiu de recuperar un pensament crític i revoltar-se contra l’oblit de les hemeroteques. El resultat ha estat un llibre publicat per Editorial Base que es va presentar dimarts a la Llibreria 22 de Girona.

En el pròleg, un dels participants en la presentació, el periodista Jordi Camps Prat, destaca que “ser crític amb l’olimpisme, els Jocs Olímpics i Joan Antoni Samaranch a Catalunya ha estat sempre complicat”. Té tota la raó. De fet, entre els escassos estudis crítics que podem trobar hi ha el que va publicar el mateix Camps el 2008, Més enllà dels anells, un prodigi d’erudició, i, per damunt de tot, un exemple de com el periodisme ha de servir per qüestionar-ho tot. En el cas de Vázquez Montalbán, és molt útil rellegir els seus textos, recuperar les seves reflexions. El llibre de Jordi Osúa ens hi ajuda molt. El lector hi trobarà resumit tot el pensament olímpic i sistemàticament ordenat, la qual cosa facilita enormement la digestió al lector. Les reflexions del periodista barceloní no ens apareixen distants, sinó que són (tal com es remarca en el títol del llibre) “una crònica sentimental de l’olimpisme”. Vázquez Montalbán “no es conforma amb l’enumeració dels fets seguint un estricte ordre cronològic, sinó que elabora un discurs subversiu amb la intenció de donar veu a la sentimentalitat popular protegint-la dels mecanismes de dominació que s’interposen en el procés alliberador de l’ésser humà implícit en la pràctica esportiva”.

El llibre també és la història d’un desencís, d’un procés en què el periodista contempla amb enyorança la fallida del somni olímpic. “L’esperit olímpic era en si mateix positiu”, reconeix en un escrit. I tot seguit hi afegeix: “Responia a una idealització democràtica de la cultura física i l’espectacle. Recomanava sobretot els esports bàsics, en els quals l’home lluitava en solitari, sense suscitar grans apassionaments: l’atletisme i la natació. Recomanava l’amateurisme, ja que l’esport era un mitjà de perfeccionament que servia per viure més plenament, no una professió finalitat”. Però aquest esperit es va començar a pervertir quan els estats van apropiar-se dels resultats i van convertir els Jocs en un escenari més dels seus enfrontaments. A partir de la Guerra Freda, l’esportista va passar a ser “un escamot pacífic carregat de propaganda”.

Un dels capítols està dedicat a Joan Antoni Samaranch, una de les “obsessions” de Manuel Vázquez Montalbán, en paraules de Jordi Osúa. El president del COI i el periodista eren dos personatges antagònics, i és ben comprensible que es convertís en “un dels blancs preferits de la crítica montalbaniana”. En un escrit poc conegut, el retrata com “un estrany personatge que va ser falangista i un dia va partir a la campanya de Rússia, però allà va patir una estranya metamorfosi, va tornar-ne amb camisa blanca i amb la fonètica del seu cognom rebatejada. D’anomenar-se Samaranz va passar a dir-se Samaranch i de desfilar amb banderes falangistes al vent, sota les muntanyes nevades, va passar a desfilar amb les banderes olímpiques al vent, a l’ombra de les democràcies en flor”.

Un dels blocs més recomanables és el que es dedica als Jocs Olímpics del 1992, quan Manuel Vázquez Montalbán es va convertir en “defensor de l’espai urbà com a patrimoni dels ciutadans i com a testimoni de la memòria històrica”. El periodista ciutadà assisteix a la transformació de la seva ciutat; una operació en què s’acaben prioritzant els interessos empresarials per damunt de les necessitats socials. A “La ciutat inevitada” va vaticinar: “En el futur, el ciutadà barceloní passejarà per l’Anella Olímpica de Montjuïc sense plantejar-se si s’hauria pogut fer d’una altra manera, i la mateixa actitud assumirà davant la Vila Olímpica, els túnels, els cinturons, les antenes de telecomunicació, la remodelació dels barris vells... Per a aquest ciutadà del futur ja serà impossible el càlcul dialèctic entre el vell i el nou, el bo i el millor, perquè davant seu només apareixerà l’inevitable”.