Segurament, si no haguéssim viscut la desgràcia en forma de descens del curs 2018/19, quan amb Eusebio el Girona va baixar després de perdre 9 dels darrers 10 partits de lliga, els aficionats gironins viurien el dia a dia del seu equip amb una mica més de tranquil·litat. Els fantasmes d’aquest passat van torturar el club tres cursos seguits a segona, un fet que no es vol tornar a repetir perquè seria nefast a tots els nivells. En plena projecció de les següents fases a construir de la ciutat esportiva a Vilablareix, o el desitjat nou Montilivi a l’horitzó, un descens seria un cop massa fort per pair. Per sort, ni el Girona és tant tou o immadur a l’elit, ni tampoc té el mateix tècnic que comanda la nau i els jugadors de llavors, tot i que molts de l’actual plantilla quedin assenyalats per un rendiment nefast després de 30 jornades de lliga disputades. Ara tothom ha de remar cap a la permanència i demanar explicacions i fer-ne les anàlisis corresponents una vegada acabi la temporada. No hi ha cap altra manera d’acabar amb el neguit que persegueix a molts –a mi em va i em ve– de no poder tancar el que ha estat un curs històric amb participació en la Champions de manera digna i, sobretot, salvats de qualsevol perill. És l’hora de la unió i dels líders damunt de la gespa. De demostrar que no només van triar el Girona per jugar a la màxima competició continental i d’implicar-se en un projecte al qual ara no es poden tallar les ales. Míchel ho té clar. Al camp, algú el seguirà?