Sime­one viu de la por rao­na­ble del Metro­po­li­tano de tor­nar al drama espor­tiu que patien abans de la seva arri­bada, i d’aquesta manera, juga amb un ima­gi­nari col·lec­tiu d’infe­ri­o­ri­tat creat per si mateix per eva­dir el judici sobre el seu ren­di­ment real: Clas­si­fi­car-se per la Cham­pi­ons pot sem­blar una bona notícia per un club que des de la tem­po­rada 2019/20 ha gas­tat 48 mili­ons més amb fit­xat­ges que el Real Madrid i ha gua­nyat una lliga, cap sub­cam­pi­o­nat en les altres tem­po­ra­des, ha jugat només una semi­fi­nal de copa (la d’aquesta any), i no ha pas­sat de quarts de la Cham­pi­ons (des de la 2016/17).

Per això Sime­one té un punt d’engany, de demagògia popu­lista fàcil de des­pu­llar, de mani­pu­lació emo­ci­o­nal d’una afició empre­so­nada pel marc men­tal creat per qui els va treure de la misèria espor­tiva: Pensa en petit perquè d’aquesta manera ven­drem com a èxits allò que és rao­na­ble, com a rao­na­ble el fracàs, i com quel­com sobre­na­tu­ral l’èxit rao­na­ble.

Així doncs, qui ha por­tat l’Atlético a ser un gran d’Europa no vol ser reco­ne­gut com a tal perquè el canvi de dis­curs pot afec­tar al seu lle­gat, i aquí és on entra la con­tra­dicció entre l’èxit objec­tiu de la seva gestió i el joc argu­men­tal per con­tro­lar una massa acrítica pel record dels dies fos­cos d’irre­llevància abso­luta: Ha cal­cu­lat el punt adi­ent perquè la gent es cre­gui que estan un esglaó per sota quan real­ment son grans de veri­tat, i així, qui marca les fron­te­res men­tals de l’afició és qui marca també el judici cap a si mateix.

En defi­ni­tiva, l’èxit de Sime­one ha estat tapar els moments de fracàs con­crets des de l’ela­bo­ració iden­titària d’aquells que va treure del pou, o sigui, cre­ant una iden­ti­tat nova de ser de l’Atlético que es situa en base els paràmetres del seu líder únic. Sime­one va fer gran el mateix club que ara el neces­sita una mica més petit per enal­tir la seva figura com entre­na­dor d’èxit.