A Madrid no ho entendran mai perquè no ho tenen ni ho tindran. És així, no poden ni intuir que ahir no vam celebrar només una victòria a la pròrroga contra ells, no vam ser feliços per un títol del qual en tenim 32, ni vam cridar perquè ens excita la grandesa de res: Ahir vam ser visceralment feliços perquè vam guanyar amb els nostres, amb els nois de casa a qui la samarreta ha entrat dins la pell, amb els que senten que guanyar el Madrid és reafirmar una manera de viure, una forma literària de reivindicar la identitat innegociable.

Vam guanyar amb el nostre amic, veí, nebot, cosí al camp, amb qui volíem ser cadascú de nosaltres al pati de l’escola, amb el nostre jo infantil quan somiàvem ser part d’aquesta història des de la gespa, amb la fantasia que provoca la Masia que qualsevol nen es pensi que potser un dia podrà guanyar el Madrid a la pròrroga: Somnis d’una nit d’estiu a la plaça del poble mentre la pilota rebota contra les parets de l’església.

Per això el Barça no s’aguanta per la glòria dels resultats, no anem pel món dient que guanyem com sigui a qui sigui, els títols no són el motiu del nostre orgull sinó la conseqüència del mateix, primer ve sempre el ser per arribar al tenir, i quan estem orgullosos de qui som gaudim sense filtres del que tenim: No té sentit el tenir si no ho aconseguim a través del ser.

En definitiva, ells no ho entenen ni falta que fa, però tu i jo sabem perfectament el que estem dient perquè ho hem mamat, perquè ens ho han explicat de petits, perquè ho hem transmès als nostres fills, perquè en dies com ahir notem dins nostre l’orgull de la pàtria petita, perquè hi ha moments que no pots estar més agraït de ser part d’una història escrita conjuntament per tots nosaltres: Els somnis de la nostra infantesa que mai s’acaben.