El 24 d’abril passat, dins dels actes commemoratius del 125è aniversari de la fundació del club i amb motiu de la diada de Sant Jordi, Barça One va dedicar el videopòdcast mensual La llotja del 125 a les relacions entre barcelonisme i literatura. A més, en el marc d’aquest reconeixement als escriptors que han plasmat la seva passió pel club en paraules, es va lliurar el premi internacional Manuel Vázquez Montalbán de periodisme esportiu a la revista Panenka.

Vázquez Montalbán pot ser considerat el màxim exponent entre els intel·lectuals culers que van dedicar una part de la seva obra periodística i literària a reflexionar sobre les vicissituds del club i el sentit de l’afició barcelonista. No només pel gran nombre d’escrits –els més importants dels quals els vaig recopilar a Manuel Vázquez Montalbán. Barça, cultura i esport (Base, 2018)–, sinó, sobretot, per la seva concepció del significat “més que un club”, sintetitzat en la cèlebre fórmula “exèrcit simbòlic desarmat de la catalanitat”, i la seva difusió arreu del món.

Com explica molt bé Ramon Besa, abans del relat de l’equip –futbolístic– desenvolupat per Johan Cruyff, hi va haver el relat del club –identitari– elaborat per Vázquez Montalbán. En la proposta ofensiva cruyffista destaquen conceptes com ara el joc de posició, la conservació de la pilota, la recerca del tercer home, la combinació mitjançant passades, l’amplitud per obrir espais interiors, la sortida jugada des del porter, la línia de defensa avançada i la pressió alta. En formulació montalbaniana del simbolisme del club, hi trobem el lligam amb la història del poble català, la consideració del Real Madrid com el representant del centralisme espanyol, la integració dels immigrants a la cultura del país, el compromís de tots els sectors socials amb la conservació de la identitat catalana i la sublimació èpica de la reivindicació nacional de Catalunya. Una dimensió extraesportiva que, més enllà dels dirigents i dels jugadors de torn, perviu entre els seguidors culers i explica la seva fidelitat tot i les desfetes.

Sense excloure’s ni contraposar-se, avui dia existeix un cert desequilibri entre aquests dos relats (potser aquest és un dels motius per entendre la manca de suport a l’equip en un dels períodes més difícils de l’entitat). El lema del 125è aniversari, Volem la pilota, reflecteix la priorització del joc per sobre de la identitat a l’hora d’exposar al món la idiosincràsia barcelonista. El considerat “ADN Barça” té en els joves jugadors formats a la Masia un vessant identitari, reivindicat als anys noranta pel mateix Montalbán. Ara bé, l’aposta pel planter és força discontínua i respon més a les dificultats econòmiques o al convenciment d’alguns entrenadors concrets que no pas a l’essència d’un club acostumat a acudir al mercat per aixecar trofeus.

La majoria de les novetats literàries barcelonistes que podem trobar a les llibreries, així com l’opinió publicada en els mitjans, se centren en aspectes tàctics, històrics o biogràfics. Cal, però, un Barça escrit diferent de l’estrictament futbolístic, és a dir, la construcció d’un relat sobre el club que vagi més enllà del que succeeix al camp i dels seus protagonistes, capaç de generar entre els aficionats un compromís i una identificació que ultrapassi el resultat del partit. A través de Rijkaard, Guardiola, Luis Enrique i Xavi, el cruyffisme s’ha anat desenvolupant i adequant a l’evolució del joc per continuar amb els èxits esportius. Entre els periodistes i escriptors culers, també necessitem figures de referència disposades a adaptar el llegat montalbanià sobre el “més que un club” als temps actuals. Un barcelonisme identitari conscient que “les victòries i les derrotes no depenen de la politització simbòlica del club” i que eviti apel·lar al victimisme per justificar les pròpies errades.