Aquí no s’acaba res

Una frus­tració euro­pea pot ser l’avant­sala d’un canvi de cicle. En eli­mi­na­ci­ons pre­ma­tu­res o, en equips acos­tu­mats a gua­nyar, fins i tot en una final. No és pas el cas del Barça de Flick, i no ho és en cap sen­tit. Si havia aga­fat algun cos­tum el bar­ce­lo­nisme els últims anys era viure amb resig­nació l’arra­co­na­ment, sos­tin­gut i con­tun­dent, de l’elit euro­pea. No s’hi arri­bava, dit amb ver­si­ons dife­rents però com­pa­ra­bles per Messi, Koe­man i Xavi. Fins que Hansi Flick, amb el que hi havia i poca cosa més, ha regi­rat el guió d’un equip que no pot gua­nyar sem­pre, però que excita i il·lusi­ona. Ara el que hi ha és pro­me­te­dor. I ho és des de fa mesos. De seguida es va començar a intuir que l’entre­na­dor ale­many podia lide­rar un pro­jecte interes­sant, amb mirada llarga, sense neces­si­tat de tenir pressa ni urgències, entre altres coses perquè les limi­ta­ci­ons econòmiques acon­se­lla­ven paciència. El fet és que la pre­co­ci­tat i la insolència de fut­bo­lis­tes que hau­rien de ser ten­dres i que són capaços de bara­llar-se amb els juga­dors més bre­gats del con­ti­nent han con­ta­giat i acce­le­rat l’evo­lució de l’equip, amb un crei­xe­ment a una velo­ci­tat difícil d’anti­ci­par, per no dir impos­si­ble. Sí, el Barça queda sense final de la Cham­pi­ons. Però qui hau­ria pro­nos­ti­cat a prin­ci­pis de tem­po­rada que llui­ta­ria fins a l’últim esglaó per arri­bar-hi? I, sobre­tot, qui s’atre­veix a dir que el camí no es podrà repe­tir? Lamine Yamal, Cubarsí, Pedri i com­pa­nyia fan pivo­tar amb tot el recor­re­gut que ens vul­guem ima­gi­nar una idea. Una pro­posta valenta, amb ris­cos, que pro­voca par­tits de ver­ti­gen i que, quan surt creu, per­met als que no hi cre­uen auto­convèncer-se i voler fer convèncer que no és un bon camí. Que així no es gua­nya. Avui pot­ser en tor­na­ran a pre­su­mir. El Barça somi­ava la pri­mera presència en una final mas­cu­lina de la Cham­pi­ons en tota una dècada, i amb l’expec­ta­tiva de poder gua­nyar-ho tot. Ni una cosa ni l’altra. Però aquí no s’acaba res. Més aviat al con­trari.

El repte era majúscul. La posada en escena no va ser dolenta, però l’Inter també té armes, i apro­fi­tar les pèrdues n’és una. Lau­taro ence­nia l’estadi amb l’1-0, i el penal de Cubarsí a l’argentí detec­tat pel VAR i trans­for­mat per Çalha­no­glu ho con­ver­tia en una mun­ta­nya. Però com més difi­cul­tat, més rebel·lia. Eric, un senyor fut­bo­lista, i Gerard Martín, un altre encert de Flick, s’asso­ci­a­ven per donar vida amb el 2-1 i estar a punt de fer el 2-2, que va mar­car poc després Dani Olmo, en plena fase d’exci­tació blau­grana. L’Inter no hi era perquè el Barça ho aca­pa­rava tot. Hau­ria pogut arri­bar el 2-3 en un penal a Lamine, però tots els petits detalls, els del camp i els del VAR, escom­bra­ven sem­pre cap a casa. Tam­poc era prou obs­ta­cle. Rap­hinha, espès tot el par­tit, va tro­bar la llum amb el 2-3. Però després de la remun­tada, la gar­ro­tada, ja en el temps afe­git. I en la pròrroga, el 4-3 de l’Inter, que encara va haver de patir per dues rema­ta­des de Lamine Yamal que Som­mer va treure.

Sense Cham­pi­ons, però amb la copa al sarró –i la super­copa, que gua­nyar-la amb una repas­sada al Madrid també té el seu què– i amb avan­tatge en la lliga, que ser­virà per deter­mi­nar el grau de pro­duc­ti­vi­tat i satis­facció de la tem­po­rada blau­grana. Amb un clàssic vital diu­menge a Montjuïc, en una altra ava­lu­ació de la capa­ci­tat de reacció blau­grana. I que també pot sor­tir creu, com ahir. Ali­ment per als pes­si­mis­tes. Que no són ni els fut­bo­lis­tes ni Flick. Aquest Barça té crèdit i té recor­re­gut. I il·lusi­ona, encara que hi hagi nits amb desen­llaç frus­trant. En vin­dran més.