El Barça de Flick con­necta amb l’ins­tint més ani­mal, amb els déus sal­vat­ges del plaer, amb el cotxe de James Dean anant a tota velo­ci­tat camí d’un penya-segat, amb el des­con­trol d’una ànima ballant a ritme de Sus­pi­ci­ous minds, amb el que seríem tot nosal­tres sense con­ven­ci­ons soci­als, amb aque­lla mati­nada on vaig gau­dir una falsa sen­sació d’eter­ni­tat al teu cos­tat, amb el pri­mer salt quan Max Wein­berg engega la bate­ria del No sur­ren­der: el dia que ens vàrem dir un sí sense saber quin seria el nos­tre demà.

Per això aquest Barça és un equip alli­be­ra­dor per a un afi­ci­o­nat neces­si­tat de cri­dar a ple pulmó enmig de valls aban­do­na­des, de tor­nar a sen­tir després d’anys d’apa­tia emo­ci­o­nal, de tro­bar-se amb els dies en què tot­hom sem­blava sen­zill, de veure’s al mirall i ser capaç de lle­gir la coherència nar­ra­tiva d’un relat edi­fi­cat sobre els fona­ments de sem­pre: Flick ha tor­nat a posar el Barça dins les coor­de­na­des vitals de la nos­tra feli­ci­tat com­par­tida.

A par­tir d’aquí toca gau­dir, ser cons­ci­ent que la rea­li­tat és cíclica i que la feli­ci­tat rau a ser capaç d’esprémer el pre­sent quan el sol bri­lla en ver­ti­cal i no deixa espai per a les ombres, de sen­tir la ple­ni­tud de l’orgull de gua­nyar amb els paràmetres irre­nun­ci­a­bles, i de per­me­tre que l’eufòria doni pas a maxi­ma­lis­mes de qui es veu la pro­pera dècada domi­nant el pano­rama fut­bolístic: la pro­jecció hiperbòlica del futur ha de ser part de l’ale­gria d’aquests dies en què tot està permès, en què la prudència ha de ser des­ter­rada i l’ide­a­lisme ha de for­mar part de les nos­tres con­ver­ses de sobre­taula.

Així doncs, a donar gràcies per haver gau­dit tant, per haver vis­cut els par­tits grans com qui va a veure una obra de tea­tre de diàlegs picats, de guions ver­sem­blants per la cre­di­bi­li­tat de la inter­pre­tació d’uns actors sublims, per haver tor­nat a com­par­tir amb la família aquells ins­tants de cohesió en què tot­hom crida sense ordre, en què un va cor­rents cap al pas­sadís amb el perill de xocar con­tra la paret, l’altre va llançant coi­xins a l’aire des­a­fi­ant l’equi­li­bri de la làmpada, i alguns, sense saber perquè, s’apun­ten al caos pel gust de sumar-se a la festa col·lec­tiva: les victòries del Barça també ens aju­den a esti­mar-nos més i millor.

I sobre­tot, donar gràcies perquè el Barça de Flick ha estat més cruyf­fista que el dream team, ha por­tat a l’extrem allò que ens va fer espor­ti­va­ment grans i estètica­ment imba­ti­bles, ha estat el radi­cal abso­lut de la idea fent d’aquesta un dogma irre­nun­ci­a­ble, ha fet del famós millor gua­nyar 5 a 4 que 1 a 0 una manera de viure, i és que, com deia Juan Villoro, ser d’un equip de fut­bol és la forma que un té d’esco­llir com viurà els diu­men­ges a la tarda, i Flick ens ha recor­dat que el culer català, aque­lla per­sona de caràcter mesu­rada durant la set­mana, ciu­tadà mode­ra­da­ment res­pon­sa­ble i tre­ba­lla­dor efec­tiu, gau­deix real­ment del fut­bol quan hi veu el seu sub­cons­ci­ent sur­re­a­lista, o sigui, tot allò que intenta con­tro­lar per tenir una vida més o menys esta­ble: la bellesa estètica del des­con­trol com a forma de tro­bar la victòria.

En defi­ni­tiva, aquesta set­mana és la de posar-nos roba maca, de cami­nar pel car­rer amb un som­riure d’imbècil, de forçar les con­ver­ses de cafè per aca­bar allà mateix i elo­giar una mica més l’equip, d’enviar-nos imat­ges del par­tit i mems de pilo­tes de platja Nivea, de pen­sar qui­nes idi­o­te­ses fèiem nosal­tres quan teníem l’edat d’aquests juga­dors, i sobre­tot, de rega­lar als nos­tres fills aquesta samar­reta amb només dues fran­ges de colors que és real­ment insu­pe­ra­ble.