En el partit de tornada de la fase eliminatòria de la Lliga Europa de la UEFA, el migcampista Mikel Jauregizar va fer l’únic gol per a l’Athletic Club de Bilbao contra el Manchester United. Amb aquest gol de la primera part, els fans, eufòrics i desitjosos d’un millor resultat que a casa, van cantar “a por ellos”. La reacció del públic és part del partit i em va interessar. Desconec la discussió actual sobre aquesta expressió, però, quan encara vivia a Catalunya, era qüestionada i criticada.

La meva sorpresa va crear desconcert a casa i vaig explicar la connotació negativa de l’expressió —difícil de fer nota amb una traducció literal–. L’aclariment ens va dur a debatre sobre la violència a l’esport i l’esport com a mecanisme per a gestionar l’agressivitat i les emocions. Sabem com la violència ha predominat moltes esferes de la vida humana. Antigament, les competicions eren ferotges i no gens amables amb la vida humana. Malauradament, avui encara hi ha molta violència al món.

Les regles i els valors han civilitzat la competició esportiva. Com a humans, el nostre dia a dia està impregnat d’emocions. Potser els esportistes les canalitzen a través del moviment —o un àrbitre els ha d’ensenyar la targeta–. Durant la visualització un vespre entre setmana, potser no ens esbravem. Però si ens agafem un dia de festa i volem fins a Manchester per veure el partit, la intensitat de les emocions s’incrementa. Ara bé, justifiquen aquestes emocions el llenguatge emprat per expressar-nos? És l’expressió espontània sana o convé polir la manifestació del subconscient?