La fe en un equip

Hi ha una pel·lícula de Vittorio de Sica que m’agrada molt: Miracle a Milà. Recomanant-la vivament, no n’explicaré res. El cas és que vaig pensar en el seu títol quan Raphinha va marcar el tercer gol del Barça, que, a la mitja part, perdia per 2-0. No ho vaig pensar perquè el meu equip hagués remuntat com si una intervenció divina li concedís un miracle. Aquest era obra seva. Ho havia fet quasi tot per guanyar aquell partit, però, finalment, el miracle (m’atreveixo a dir que de manera injusta) va tocar a l’Inter de Milà. Crec que els barcelonistes entendran el meu abatiment en acabar el partit. Em va costar refer-me fins que, girant-ho al revés, vaig acceptar orgullosament la derrota.

Aquest Barça no pot ser especulatiu: no pot fer com l’Inter, que, un cop va marcar el quart gol a la pròrroga, va aprofitar cada falta xiulada a favor seu per perdre temps. Tot allò que el du a guanyar algun cop també el pot dur a perdre. I és així que estic disposada a passar de l’alegria a la tristesa –millor si és a la inversa– per la seva manera arriscada, sovint extraordinària, de jugar: feia molt de temps que un equip del Barça no m’emocionava tant. Diumenge passat, remuntant el Barça també un 2-0 en contra, va arribar a produir-se un “miracle” a Montjuïc. No només pels quatre gols en vint minuts apoteòsics que fan renovar tota la fe en aquest equip. També perquè va ser capaç de vèncer el Mal encara que aquest rebés l’ajuda de l’infern que manega Florentino.