La rua de celebració del Barça ha tingut dos elements destacats: gegantisme i complicitat. S’ha fet per celebrar un triplet estatal culminat amb un títol de lliga que els seus protagonistes amb prou feines van poder festejar en el mateix moment que es va produir, ara fa vuit dies, amb la victòria al camp de l’Espanyol. No va poder ser perquè es veu que el record de la celebració d’ara fa dos anys, en la lliga de Xavi, cou molt. La conclusió és que el futbol encara viu presoner d’una etiqueta del segle passat que l’identificava com un entorn propici per expressar baixes passions i alliberar frustracions personals prenent el rival com un antagonista que calia anorrear, sotmetre, ridiculitzar i, si era possible, exterminar esportivament (sense adonar-se que amb aquest antagonista eliminat, hauria calgut assenyalar-ne un altre). Mentre el futbol no es desprengui d’aquest estereotip anacrònic, el seu entorn no serà saludable. I no és qüestió del Barça, l’Espanyol o el Madrid. Només cal veure les esgarrifoses imatges de l’apedregament de l’autocar del Rayo Majadahonda per part d’uns delinqüents que diuen ser aficionats del Sant Andreu. Per descomptat que eren una minoria que no representa el club, però, pel que fa i pel missatge que escampa, una minoria que ha de ser portada al jutjat i que contrasta amb la també minoria –que estaria bé que anés creixent– d’aficionats madridistes que hem pogut sentir com a micròfons catalans admeten que el Barça ha estat millor aquesta temporada. Que corri l’exemple a totes bandes, que amb un punt d’educació viurem tots més bé.

Celebrar no és provocar. És una reacció natural que respon a una pujada d’endorfines davant la consumació d’un objectiu que s’esdevé en un instant concret. Com no s’ha de poder expressar? No consta que cap jugador del Barça s’encarés a la grada de Cornellà-el Prat per retreure res, ni tan sols els crits convidant a la invasió de camp que se sentien en els últims minuts i que, procedents sempre del mateix sector, fan avergonyir els meus amics periquitos. Invasió, per fer què? El dubte de si les empentes de Flick als seus jugadors perquè entressin al vestidor eren per por de ser agredits és raonable motiu d’indignació. No se’n va estar tan lluny ara fa dos anys.

Els aspersors sobraven. També al Camp Nou perquè l’Inter no celebrés una classificació per a la final de Champions del 2010. Sense cap ànim de justificar la dutxa, no és sobrer recordar que l’equip milanès l’entrenava un desequilibrat que anava pel món sembrant l’odi i ficant el dit a l’ull aliè, mentre que el pecat del Barça fa dos anys va ser fer una rotllana al cercle central a la qual costa trobar l’element de provocació. Considerar el terreny de joc com un camp de batalla i la grada com una trinxera no té res a veure amb allò tan antic de la salsa del futbol. Que l’any 2025 seguidors del Barça no puguin anar al camp de l’Espanyol –i viceversa– il·lustra bé el recargolament mental.

Tothom ha de poder celebrar l’èxit quan es produeix. La grandesa és fer-ho amb respecte pel derrotat, tant si ho fas als teus dominis com –més encara– si ets el visitant. Però el respecte no pot ser festejar-ho en privat. N’hi ha prou de no allargar-ho innecessàriament i de no fer dedicatòries al rival ni caure en provocacions. Si hagués estat el cas, l’Espanyol hauria celebrat la permanència a El Sadar. No hauria passat res i ningú ho hauria vist com una provocació encara que l’Osasuna hagués vist frustrat no sé quin objectiu. O al Camp Nou, si algun dia s’esdevé. Vull pensar que també hauria de ser possible. Ben mirat, aquelles velles rivalitats s’han diluït amb el pas dels anys, de descensos i ascensos, de les ambicions esportives d’uns i altres i de la irrupció del Girona a primera.