Fins ara, més o menys ho podíem intuir. Ara, però, amb el mercat de fitxatges movent tímidament la cua, ja podem afirmar amb una certa rotunditat que l’aposta d’èxit del Barça per una generació de joves desbordants de talent és conseqüència bàsicament d’una atzarosa fatalitat. Perquè per molt que ens ho vulguin fer creure els aduladors oficials a còpia de repetir-ho un dia sí i un altre també, en darrera l’eclosió dels Cubarsí i companyia en el primer equip no sembla haver-hi una aposta estratègica de club que s’hagi convertit en dogma, independentment de les circumstàncies. No. Ha estat el fet d’estar més pelats que una rata, amb les consegüents restriccions imposades per LaLiga a l’hora de fitxar, el que ha empès la junta de Laporta a haver de convertir l’adversitat en una oportunitat i fiar-ho tot a uns nois del planter que, possiblement, en una conjuntura econòmica més favorable no haurien tingut les portes tan obertes de bat a bat. Per exemplificar-ho amb un nom triat a l’atzar, hi ha dubtes més que raonables per creure que, si s’hagués tingut la capacitat per fer-ho, els gestors del club no haurien optat en pretemporada per incorporar un mig del perfil de Mikel Merino abans que fer una tria desacomplexada, i per tant política, pel que aleshores no eren més que promeses ingents de la Masia com ara Marc Bernal o Marc Casadó.

Ara, però, que el Barça sembla estar en disposició de recuperar un cert marge per assaltar el mercat, és quan afloren les suspicàcies. Tornarem a caure en vicis del passat, exemplificats en aquella pràctica tan nostrada del “fitxar per fitxar”? Pel que llegim aquests dies, tot indica que per aquí anem. En aquest context, el nom que ens assalta el cap és el de Joan García, excel·lent porter, però que ara ens diuen que podria acabar vestit de blaugrana atès que es tracta d’una “oportunitat de mercat”, que bàsicament és el mateix argument que fan servir els que van folrats d’armilla per justificar que s’han comprat uns texans nous, quan ja en tenen 38 pendents d’estrenar a l’armari. El problema és que el Barça no es pot permetre capricis perquè continua sent un club amb l’economia a precari, i més encara amb la factura del nou estadi pendent de pagar, i per tant els quatre duros que puguis arreplegar potser s’han de destinar més aviat a unes sabates —un davanter que pugui jugar per l’esquerra i de 9 o un lateral dret— que és la part de vestuari de la qual vas més coix.

El moment és ara, ja que el club està en un moment idoni per fer un canvi cultural i de mentalitat que sigui realment transcendental i trencador en clau de futur. Les victòries cultivades enguany gràcies a uns nois de la casa, empeltats de barcelonisme i amb una connexió molt genuïna amb la graderia, refermen que aquest és el camí com a institució per ser competitius i reconeguts alhora. Masia i més Masia. Cal tirar per aquí, en lloc de reclutar un Digne, André Gomes —una altra “oportunitat de mercat”, recorden?”— o un Vitor Roque de la vida que l’únic llegat que han deixat és en forma d’hipoteca. Metabolitzar, però, aquesta nova visió entre directius i massa social segurament exigirà temps; per tant, només ens queda encomanar-nos a Javier Tebas per demanar-li, o si cal implorar-li, que no afluixi i continuï collant fort, i per molts anys, amb això del fair-play. Perquè els Diego Kochen, Andrés Cuenca o Jofre Torrents de torn també demanen pas.