Rafael Nadal ha estat eliminat en la primera eliminatòria de l'obert d'Austràlia. Tot just era la segona vegada que el manacorí perdia en el primer partit d'un torneig del Grand Slam des que es va estrenar en aquest tipus de tornejos en el Wimbledon del 2003. Justament va ser Wimbledon, el 2013, l'altre torneig dels grans en què Nadal va haver de tornar a casa sense haver guanyat cap partit. Rafael Nadal, que al juny farà 30 anys, ha estat, i és encara, una de les grans icones esportives espanyoles dels últims anys, però els anys no passen en va i els sobreesforços que ha fet durant la seva carrera –durant anys ho va jugar tot– li han anat passant factura en forma de lesions i saturació mental. És normal, doncs, que el Nadal actual no sigui aquell jugador que va meravellar tot el món per la seva potència, la seva capacitat de lluita i la seva fortalesa mental. Amb 19 anys acabats de fer, Nadal va guanyar el seu primer gran torneig a París i des de llavors ha guanyat 14 dels 43 tornejos de Grand Slam que ha disputat.

L'últim torneig de Grand Slam que va guanyar Nadal va ser el Roland Garros del 2014, en què va establir un rècord de nou victòries en deu participacions. Des de llavors, res de res. Amb la desfeta a Austràlia acumula set tornejos grans sense guanyar. De fet, ni tan sols ha arribat a unes semifinals. Nadal no es rendeix i continua buscant tornar a ser prou competitiu per aspirar a guanyar, conscient que el Nadal dels anys 2010 o 2011 no tornarà. Quan Nadal va començar a guanyar Grand Slams, el rei era Roger Federer, cinc anys més gran que ell, i ara mana Novak Djokovic, un any més jove que Nadal, però que va començar a guanyar una mica més tard –pel que a l'edat– que el manacorí. Federer, sense menysprear la potència dels seus cops, ha estat més un estilista que un jugador que ho tornava tot. Federer té 34 anys i no guanya un torneig gran des del Wimbledon del 2012.

Els anys passen i tot canvia. Sorprèn, però, que amb l'eliminació de Nadal a Austràlia es parli ara d'un nou tennis. “Nadal, víctima del nou tennis”, deia el diari Marca dijous. La tesi era que el manacorí es veia perjudicat pel fet que ara hi ha menys intercanvi de cops en cada joc i que en el circuit ara predomina el servei i la potència dels cops per damunt de l'estratègia. I una frase de Nadal: “Ara es premia més el cop guanyador que l'error no forçat” i una de David Ferrer: “S'està perdent el jugador guerrer, els punts són més ràpids.” La veritat és que sempre m'he preguntat com hauria anat la carrera de Nadal –i d'altres jugadors– si els partits de tennis fossin a tres sets o amb un límit de temps i no les maratons de supervivència en què en moltes ocasions es converteixen.

Fa l'efecte que tot es redueix a jugar sempre amb les coses a favor dels nostres. Si el tennis de Nadal hagués estat el de Federer, i viceversa, les lectures segurament serien molt diferents. Com va passar en l'atletisme. Quan Mariano Haro perdia sempre en l'esprint, els que el guanyaven eren uns indecents lleparodes. Quan la que guanyava així era Marta Domínguez –amb o sense vitamines– era fruit de la seva gran estratègia de cursa. Realment, què hi havia de diferent? El color de la samarreta dels uns i dels altres.