Amb l'estrena dilluns del docu­drama sobre Josep Suñol, hem arri­bat a la fi de l'any que el Fut­bol Club Bar­ce­lona ha dedi­cat al seu pre­si­dent mort el 1936 a la Sierra del Gua­dar­rama. A par­tir d'aquí, qual­se­vol adjec­tiu o com­ple­ment cir­cums­tan­cial que s'afe­geixi a una sentència com aquesta, en rebaixa la con­demna implícita. Aquí, perquè més enllà de les fron­te­res naci­o­nals del jove Rivera, la història d'Espa­nya ja s'entén com la meta­mor­fosi dels bene­fi­ci­a­ris dels crims d'Estat, i espe­ci­fi­car l'auto­ria de la matança no es con­ver­teix en l'i tu més d'un pati d'escola mise­ra­ble. A la nació del senyor Rivera, la història és un fil con­tinu que avant­posa les con­seqüències a les cau­ses. La his­to­ri­o­gra­fia de la Guerra Civil Espa­nyola esbom­bada a tort i a dret com un alçament ine­vi­ta­ble davant d'un ordre sub­ver­tit, encara ara fona­menta els argu­ments dels qui, pre­sen­tant-se com a rege­ne­ra­dors, con­ti­nuen ser­mo­ne­jant-nos amb la sonsònia del girar full. Fins i tot la senyo­reta Arri­ma­das, decla­rant-se hereva d'un repre­sa­liat pel fran­quisme, no s'està, en seu par­la­mentària, de posar la ignorància davant de la decència i, avant­po­sant l'eslògan tele­vi­siu a la justícia, de trair la memòria dels qui diu que defensa.

Al nos­tre país, per­so­nat­ges com aquests tenen requesta perquè, d'ama­nir la història, també en sabem. I no pas per neces­si­tat, sinó per interes­sos de casta –hem de dir ara que la lluita de clas­ses ha pas­sat pel sedàs dels eufe­mis­mes de la nova esquerra uni­ver­sitària.

La vin­di­cació de Josep Suñol com un home enca­par­rat a edu­car la ciu­ta­da­nia amb els mit­jans de comu­ni­cació a què podia acce­dir la gent d'espar­de­nyes, ens el situen al mateix circ on Juve­nal, al segle I, obser­vava la neces­si­tat d'apro­fi­tar l'esport per man­te­nir el cap que pensa; ben bé al revés de l'embut històric on els cer­cles de poder de Bar­ce­lona fa anys i panys que ens cap­gi­ren.