Diumenge passat, la selecció espanyola d'handbol perdia contra la de Dinamarca el seu primer partit de la segona fase del campionat d'Europa. Invicte en la primera fase, la derrota complicava el panorama a l'equip de Manolo Cadenas, que passava a no dependre de si mateix per arribar a les semifinals. Els jugadors encara estaven a les dutxes quan es va començar a especular amb la possibilitat que en l'última jornada del grup –que es va jugar ahir–, hi hagués un acord entre els dos equips de l'Alemanya-Dinamarca per eliminar la selecció espanyola, fes el que fes aquesta contra Rússia. Un acord que no hauria d'haver estat aquell típic empat que classifica els dos equip que juguen en detriment d'un tercer, no. L'especulació era que Dinamarca es deixaria guanyar per una diferència de gols suficient per eliminar Espanya, però que mantindria el primer lloc del grup. I tot això, tot aquest pensar que els teus rivals només pensen a jugar brut per fer-te la punyeta, succeïa quan tant Espanya com Dinamarca havien de jugar abans un altre partit –Dinamarca contra Suècia i Espanya contra Hongria–, la qual cosa, feia encara més estúpides les especulacions.

Dimecres, Espanya va guanyar Hongria i Dinamarca va empatar amb Suècia. Ja no hi havia lloc per a cap pacte. Els que van començar a tractar els altres de lladres van veure com tota la seva teoria conspirativa se n'anava en orris.

Fins aquí la sospita. Ara el sistema.

L'europeu d'handbol es juga amb dues fases de grups, semifinals i final i amb els equips arrossegant en la segona fase els punts guanyats contra els equips del seu grup. La segona fase la formen dos grups de sis equips en què només es juga contra els equips provinents dels altres grups i els dos primers van a les semifinals. És un sistema de competició que no m'acaba de convèncer. Macedònia i Bielorússia en el grup 1 i Suècia i Hongria en el grup 2 van quedar matemàticament fora de les semifinals després de jugar el seu primer partit i encara n'havien de disputar dos. A Rússia en el grup 2 li va passar el mateix en el seu segon partit.

És veritat que en l'última jornada, que es va jugar ahir, hi havia tres equips en un grup i quatre en l'altra amb possibilitats de classificar-se per a les semifinals, tot i que no tots, evidentment, depenien d'ells. I va ser emocionant i hi van haver sorpreses.

Encara és més veritat, però, que amb un sistema de competició amb una fase de grups i eliminatòries a partir dels vuitens o els quarts de final, no hi ha partits en què algun o cap dels dos equips no es jugui res. I si ahir hi havia set equips lluitant per quatre llocs en les semifinals, si s'haguessin jugat uns quarts de final, haurien estat vuit equips –tots amb les mateixes possibilitats de classificar-se, no com ahir– els que haurien competit per aconseguir algun dels quatre llocs de semifinalistes. Molt més just.