Una sospita i un sistema

Diu­menge pas­sat, la selecció espa­nyola d'hand­bol per­dia con­tra la de Dina­marca el seu pri­mer par­tit de la segona fase del cam­pi­o­nat d'Europa. Invicte en la pri­mera fase, la der­rota com­pli­cava el pano­rama a l'equip de Manolo Cade­nas, que pas­sava a no depen­dre de si mateix per arri­bar a les semi­fi­nals. Els juga­dors encara esta­ven a les dut­xes quan es va començar a espe­cu­lar amb la pos­si­bi­li­tat que en l'última jor­nada del grup –que es va jugar ahir–, hi hagués un acord entre els dos equips de l'Ale­ma­nya-Dina­marca per eli­mi­nar la selecció espa­nyola, fes el que fes aquesta con­tra Rússia. Un acord que no hau­ria d'haver estat aquell típic empat que clas­si­fica els dos equip que juguen en detri­ment d'un ter­cer, no. L'espe­cu­lació era que Dina­marca es dei­xa­ria gua­nyar per una diferència de gols sufi­ci­ent per eli­mi­nar Espa­nya, però que man­tin­dria el pri­mer lloc del grup. I tot això, tot aquest pen­sar que els teus rivals només pen­sen a jugar brut per fer-te la punyeta, succeïa quan tant Espa­nya com Dina­marca havien de jugar abans un altre par­tit –Dina­marca con­tra Suècia i Espa­nya con­tra Hon­gria–, la qual cosa, feia encara més estúpides les espe­cu­la­ci­ons.

Dime­cres, Espa­nya va gua­nyar Hon­gria i Dina­marca va empa­tar amb Suècia. Ja no hi havia lloc per a cap pacte. Els que van començar a trac­tar els altres de lla­dres van veure com tota la seva teo­ria cons­pi­ra­tiva se n'anava en orris.

Fins aquí la sos­pita. Ara el sis­tema.

L'euro­peu d'hand­bol es juga amb dues fases de grups, semi­fi­nals i final i amb els equips arros­se­gant en la segona fase els punts gua­nyats con­tra els equips del seu grup. La segona fase la for­men dos grups de sis equips en què només es juga con­tra els equips pro­vi­nents dels altres grups i els dos pri­mers van a les semi­fi­nals. És un sis­tema de com­pe­tició que no m'acaba de convèncer. Macedònia i Bie­lorússia en el grup 1 i Suècia i Hon­gria en el grup 2 van que­dar matemàtica­ment fora de les semi­fi­nals després de jugar el seu pri­mer par­tit i encara n'havien de dis­pu­tar dos. A Rússia en el grup 2 li va pas­sar el mateix en el seu segon par­tit.

És veri­tat que en l'última jor­nada, que es va jugar ahir, hi havia tres equips en un grup i qua­tre en l'altra amb pos­si­bi­li­tats de clas­si­fi­car-se per a les semi­fi­nals, tot i que no tots, evi­dent­ment, depe­nien d'ells. I va ser emo­ci­o­nant i hi van haver sor­pre­ses.

Encara és més veri­tat, però, que amb un sis­tema de com­pe­tició amb una fase de grups i eli­mi­natòries a par­tir dels vui­tens o els quarts de final, no hi ha par­tits en què algun o cap dels dos equips no es jugui res. I si ahir hi havia set equips llui­tant per qua­tre llocs en les semi­fi­nals, si s'hagues­sin jugat uns quarts de final, hau­rien estat vuit equips –tots amb les matei­xes pos­si­bi­li­tats de clas­si­fi­car-se, no com ahir– els que hau­rien com­pe­tit per acon­se­guir algun dels qua­tre llocs de semi­fi­na­lis­tes. Molt més just.