Opinió

DIES IRAE

El que imagina Pep Guardiola

Guardiola tindrà un repte apassionant en la Premier, després de constatar la realitat més enllà del Barça

DIUMENGE 31.

“Un dia al migdia em va trucar l'Evarist Murtra dient-me que m'oferirien entrenar el filial. I jo a casa, tot sol, feia bots d'alegria, em posava de genolls i deia que agafaríem el filial i intentaríem pujar-lo a segona B. L'any següent em van proposar si em veia capaç d'assumir el primer equip, i vaig tornar a tenir aquella sensació d'alegria, de ganes de menjar-me el món, de passió, de desig, que seríem capaços de tot. La raó per la qual marxo ara del Barça és perquè he de recuperar això.” Són paraules de Pep Guardiola el dia que va anunciar que no continuaria al Barça. Ara ja sabem la seva pròxima destinació després de deixar el Bayern. Ha triat anar a la Premier, i no podia anar a un altre equip que no fos el Manchester City de Txiki Begiristain, perquè no li podia dir que no dues vegades, com deia dimecres en aquest diari Sergi de Juan.

Ara bé. L'alegria, la passió, el desig de Guardiola són els mateixos que quan va rebre les dues primeres propostes del Barça? Probablement no. Però això tampoc no vol dir res. Simplement, és la constatació que per a Guardiola una cosa és el Barça i una altra la resta d'equips del món. I encara més després d'haver constatat que potser havia idealitzat una mica massa el Bayern en la seva primera tria. El “club de Beckenbauer” també té les seves misèries, el seu entorn, i no s'ha sabut valorar prou la base futbolística de Guardiola si no era repetint l'inesperat triplet de Heynckes cada any. Acomiadar-se amb la Champions (sabent que el Barça és un escull immens) seria una manera de dir-los que no es pot tenir tot ara i aquí i que les coses duradores volen temps. L'aposta del Bayern per Ancelotti és una tornada al pragmatisme alemany de sempre.

Més pragmàtic, si més no menys idealista, arribarà Guardiola a la Premier. Que no vol dir menys competent ni menys ambiciós. I la seva idea futbolística és irrenunciable. Ja hem vist amb les primeres reaccions que el veuen com un apòstol del futbol modern que ha d'evangelitzar el rude futbol anglès. Les expectatives són màximes i, per tant, també ho serà la pressió.

D'entrada, hi ha un xoc conceptual apassionant: l'ideòleg del futbol de posició i possessió aterra al paradís del futbol directe i d'anada i tornada. Per molt que entrenadors com Wenger hagin posat una mica més l'accent en la pilota, el futbol anglès continua sent com era. Fins i tot Wenger mateix ha renunciat a idees fonamentals per fer que l'Arsenal sigui més pragmàtic; o sigui, més anglès. Alguna excepció més futbolera hi ha estat sempre, com ara el Liverpool dels vuitanta.

La Premier és la competició més atractiva a escala mundial, però els clubs fracassen una vegada i una altra en la Champions. I de manera més eloqüent els dos últims anys. Quan precisament han multiplicat els ingressos (i les inversions), no han incrementat la competitivitat. Han reculat respecte al Barça, el Madrid o l'Atlético, però també respecte als referents de la Bundesliga (Bayern), el calcio (Juventus) i la Ligue 1 (PSG).

Al City no li serà difícil a Guardiola aconseguir un salt qualitatiu i quantitatiu, guanyi o no títols aquest any amb Pellegrini (no tindria perdó de Déu no guanyar la lliga). Ara bé, podrà algun dia Guardiola dir el que també va dir el dia del seu comiat del Barça?: “No sabeu el que és per a un entrenador imaginar jugades, imaginar partits i que el jugadors, dia rere dia, ho fan realitat. Aquest és el record més preuat que m'enduc.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)