Mentre el futbol continua confiant en l'agudesa visual i la capacitat d'atenció de l'individu i va afegint àrbitres perquè les imatges d'alta resolució d'un grapat de càmeres no els deixin en evidència quan la pilota no ha traspassat la ratlla del tot, semblava que el bàsquet feia un pas endavant en l'ús de la tecnologia per aconseguir un joc més just. La implantació de l'instant replay i la progressiva aplicació d'aquesta revisió d'imatges a més situacions de joc anaven en la línia d'ajudar l'arbitratge.

I dic que anaven perquè les estructures que suporten els estaments del poder esportiu continuen sent un obstacle per a una intenció lloable. Fa uns dies, el Barça va perdre contra el València un partit que hauria pogut tenir un altre desenllaç, o no. Dos dels tres àrbitres van donar triple més falta a un tir de Doellman que, amb el tir lliure addicional, hauria empatat el partit quatre segons abans del final. Un dels àrbitres (i no els tres, com és preceptiu) va revisar les imatges i va canviar la decisió, un pas controvertit perquè la norma és que si les imatges no demostren l'evidència d'un error, no es pot rectificar la primera decisió. I les imatges de les càmeres de la realització televisiva no aporten la claredat que reclama la norma.

Diuen que hi ha més imatges. Lògic, perquè hi ha més càmeres. La pregunta és per què no s'han vist. O, substitutivament, per què el Barça no les ha vist. Perquè si alguna càmera deixava clar que Doellman trepitjava la ratlla de 6,75, s'ensenya i no hi ha polèmica. I si no s'ensenya, potser és que donar bàsquet de dos va ser improcedent i (1) o no es vol deixar en evidència l'error arbitral o (2) es vol impedir de totes passades que s'obri un debat sobre la necessitat de tornar a llançar el tir lliure addicional i jugar els quatre últims segons, qui sap si amb el resultat empatat i qui sap si per anar a la pròrroga.

Però en aquest últim cas, els detractors de rearbitrar els partits es converteixen, de facto, en legitimadors d'una injustícia. Fins i tot en un món tan passional i sovint poc racional com l'esport, això és inadmissible. I, a més, resultarà que tenim dos problemes. El de la (presumpta) injustícia i el de la falta de transparència.

Tot això ho suporten unes estructures (jutge únic, comitè d'apel·lació, ACB...) que haurien d'abordar d'una vegada el veritable debat de fons: l'any 2016 podem ignorar un suport tecnològic situat en un grau de fiabilitat gairebé absoluta i admetre que l'errada del jutge és un element consubstancial, indestriable, del joc? Com si fos una fatalitat? La resposta és tan evident que cada dia que passa és feridor, vergonyós.

I perquè quedi clar que el dret a la justícia és universal, no vull deixar de recordar un altre cas que va passar més de puntetes. En la primera jornada de l'ACB, l'Unicaja va guanyar a Múrcia (58-60) amb una esmaixada de Fran Vázquez aconseguida després d'agafar-se al cèrcol. Totalment il·legal. Però, és clar, aquesta acció no està inclosa en el catàleg de les revisables en l'instant replay. Com quan un jutge no té en compte la prova incriminable per defecte de forma. Quina decepció.