En les seves rodes de premsa com a entrenador del Barça, Pep Guardiola no semblava tenir pressa per contestar les preguntes, fins s'hi recreava, i a vegades el verb li floria. S'ha de reconèixer que va donar-nos unes quantes lliçons de futbol, a banda que hi havia moments en què potser queia en una mena de retòrica enganxifosa o pilota. Tendia a ser amable i elogiós, sobretot amb els rivals, tot i que va a arribar a emprenyar-se amb Mourinho i amb algun periodista televisiu. Posem-hi que Guardiola es comportava com un seductor i que, per tant, volia agradar. Parlo en passat perquè, sincerament, com a entrenador del Bayern de Munic m'importa menys i encara menys com a futur entrenador del City. Després de Guardiola, hi va haver la temporada marcada dolorosament per la malaltia de Tito Vilanova, que s'expressava sense pretensions. També hi va haver el pas fugaç d'un argentí discret i desconcertat al qual a vegades no li sortien les argumentacions precises en relació amb la deriva de l'equip. I va arribar Luis Enrique, que, diferentment de Guardiola, de seguida va deixar clar que no volia fer-se el simpàtic. Va tenir els seus moments de crisi, però els resultats mai van abandonar-lo del tot perquè no exhibís un orgull i fins una altivesa tibant que em feien present per què no hi havia acabat mai de simpatitzar fins quan era jugador del Barça i no del Madrid. Reconec que els resultats favorables del meu equip, però també que aquest a vegades juga de manera espectacular sense oblidar que és una circumstància perseverant gens aliena a uns futbolistes sensacionals, han contribuït al fet que, de manera inesperada, Luis Enrique em comenci a caure bé i fins que tingui una mica de desig d'escoltar les seves rodes de premsa. D'aquí, també he de reconèixer que el meu canvi d'actitud es deu al fet que és fàcil donar suport quan les coses van bé. I això no només és fràgil, sinó una mica inconsistent i fins potser un xic mesquí.

El cas és que amb la seva veu rogallosa, com si sempre estigués en un permanent estat d'afonia, continua sense fer-se el simpàtic. I ves per on ara simpatitzo amb el fet que, semblant sempre una mica malcarat, no vulgui fer-se el simpàtic. Com si, per contrast i desitjo que el pas del temps acabi esmenant un cert ressentiment força injustificable, ara renegués de qui volia fer-se el simpàtic. Però també perquè, de manera encara més inesperada, he descobert que Luis Enrique té sentit de l'humor i, a més, amb la finesa de la ironia, un senyal de la intel·ligència que envejo. És així que, encara que ho digués amb la seva brusquedat, va tenir gràcia que, preguntat per si transmet alguna cosa al trio de davanters del Barça abans de començar els partits, contestés: “Els dic «abracadabra» i la màgia flueix.» O, potser, és veritat. No és per menystenir Luis Enrique, però potser no cal dir-los res perquè la màgia flueixi. Només “abracadabra”.