L'Omnisports de París Bercy. És la imatge que em va venir al cap quan es va descobrir la maqueta del que serà el nou Palau Blaugrana, la setmana passada. Per la grada monocasc, sense balcons ni columnes i alliberada de les formes geomètriques per potenciar l'efecte d'olla de pressió.

I el següent pensament va ser el de minuts després que el Barça guanyés la segona Eurolliga, una desena de files darrere la cistella on va atacar en la primera meitat: penjo la bufanda. L'aleshores president havia arribat al descans de la final, amb jugadors del primer equip com Gerard Piqué i Carles Puyol. Tenir cares conegudes a prop era beneficiós per a l'equip, vaig sentir que deien després. Els jugadors, encara amb el parquet ple de confeti i la resta d'attrezzo de les cerimònies que coronen els campions, saludaven els seus familiars i acompanyants aquell mes de maig del 2010 a la capital francesa. L'endemà, els problemes per volar derivats del fum dels volcans em van permetre reforçar la decisió. Fer les paus d'aquell cap de setmana low cost amb entrades a preu de primera classe –eren comprades a la tardor, abans de saber quins equips jugarien la Final Four– va reforçar la decisió. Tenir el seient assegurat el dia que venia el Madrid, per Nadal o quan ja no serveix per a res, em va fer pagar l'abonament un parell de temporades més. El desplaçament sortia més car i, al final...

És com quan queda un segon i mig per acabar el primer quart i demanen el segon temps mort –el primer és de la televisió– per una jugada que no surt i, després, un parell de minuts més per començar el segon. O com quan en els quarts de final de l'última copa quedava un segon i mig i l'entrenador va fer sortir l'únic supervivent de la plantilla de París Bercy. Tornant a la presentació, el que em va agradar més va ser la imatge animada d'aficionats ficticis que no paren de moure's. Els hi podrien incloure, també. Seria màgia.