En el partit d'aquest migdia de diumenge contra el Granada, el Betis barrejarà el verd de la seva samarreta amb el rosa en comptes del blanc habitual. A mi el rosa em remet al color que s'associava als vestits de les nenes mentre que se suposava que als nens els esqueia el blau. Em remet a la divisió sexista de la meva infància durant el franquisme, però, en fi, no sé fins a quin punt, com el mateix franquisme, tal cosa persevera. Sospito que més del que voldria. En tot cas, el rosa de cap manera el relacionaria amb les lluites feministes lligades al 8 de març. Hi veig un color més viu i encès. Si ho exposo és perquè la decisió de la directiva bètica correspon a la idea de festejar la Diada Internacional de la Dona Treballadora. És així que l'elecció del rosa em sembla desafortunada. Tanmateix, què es pot esperar d'una directiva que afirma que la samarreta d'aquest diumenge és la culminació d'una setmana d'actes “en honor a la dona” i que en si mateixa és un “homenatge a la dona”. Les dones ni volem homenatges ni que ens facin honors. La lluita és per arribar a la igualtat i, per tant, és una qüestió de justícia. Els homenatges i els honors a la dona són propis d'una societat patriarcal que, discriminant-la a la feina o confinant-la a l'espai domèstic, dedica un dia a la dona per amanyagar-la i dir-li que l'estima perquè estigui contenta i enganyada. I no sé si aquests homenatges i honors bètics són un símptoma d'una tendència a neutralitzar el component reivindicatiu del 8 de març. No sigui que el 8 de març s'estigui convertint en el dia en què els caps (homes) es fan més els simpàtics amb les seves subordinades. No sigui que es converteixi en una altra diada consumista en què els grans magatzems facin l'oferta d'una sèrie de regals convenients per a les dones treballadores.

D'altra banda, o potser també forma part de la mateixa banda, els honors i homenatges proposats per la directiva del Betis són susceptibles de ser considerats com una manera de netejar la imatge del club arran de la vergonyosa condescendència amb els càntics masclistes amb què una part de l'afició (sense una resposta contundent de la resta) va donar suport a Rubén Castro, acusat d'haver maltractat i agredit sexualment la seva exparella. Em fan venir ganes de vomitar i sento que embruten la pàgina, però fem-los presents per adonar-nos de l'abast de la seva immundícia: “No va ser culpa teva, era una puta, ho vas fer bé.” Recordem també que Castro va declarar sobre aquests càntics que la gent és lliure de cantar el que vulgui i que, en tot cas, l'important d'aquell dia és que van guanyar el partit. Hi afegirem que, mentre les directives dels clubs de futbol són un imperi dels homes, és un acte de cinisme que la llotja, com ara la del Betis, estigui només ocupada per dones un dia pels volts del 8 de març. És, de fet, cínic que un món tan masclista com el futbol simuli ser feminista.