Tota mort vio­lenta és tràgica per defi­nició; rela­ci­o­nada amb el fut­bol és, a més, absurda; però d'entre totes les morts tràgiques i absur­des, la més gratuïta deu haver estat la de Kiran Kabadi, un jove nigerià mort abans-d'ahir a Bom­bay durant el seu ani­ver­sari a mans d'un amic amb qui dis­cu­tia si el millor juga­dor del món era Messi o Ronaldo. Tràgic, absurd i sobre­tot inútil, perquè això no es deci­deix en una con­fron­tació de gus­tos, de sim­pa­ties, ni d'interes­sos mediàtics, sinó a la gespa, al llarg de molts par­tits, mesos i tem­po­ra­des. La dis­cussió fora del camp podria ser eterna i també arti­fi­cial, però dins del camp no n'hi ha cap i si n'hi va haver alguna va durar poc i es va aca­bar ràpida­ment de forma natu­ral. Podríem repas­sar fets, xifres, rècords, pre­mis indi­vi­du­als i títols col·lec­tius i arri­baríem a la mateixa con­clusió; podríem ana­lit­zar el crei­xe­ment fut­bolístic dels dos juga­dors en l'última dècada i arri­baríem a la mateixa con­clusió; podríem desen­tre­llar el rol que assu­mei­xen als seus equips, la influència en el joc dels seus com­panys i el col·lec­tiu i arri­baríem a la mateixa con­clusió; podríem moni­to­rit­zar la capa­ci­tat per donar el millor i deci­dir con­tra els millors rivals i en els moments deci­sius i, un altre cop, arri­baríem a la mateixa con­clusió. Però ni cal fer tot això, ni cabria en aquest arti­cle. N'hi ha prou amb els últims deu dies.

En l'últim par­tit, con­tra el Celta, Cris­ti­ano Ronaldo va fer qua­tre gols que van aju­dar el seu equip a con­so­li­dar la ter­cera posició de la lliga en dis­puta amb el Vila-real; Messi en va fer dos i en va ori­gi­nar un altre que con­so­li­den el lide­ratge amb 12 punts de marge. El mateix Cris­ti­ano va donar una clau en el seu memo­ra­ble spe­ach post­derbi madri­leny: quan ell està a un nivell superb, el seu equip pot fra­cas­sar. En canvi, quan Messi juga, l'equip juga, els com­panys crei­xen i el Barça fa història.