Fa relativament poc, amb els meus estudiants de periodisme a la universitat comentàvem el fenomen Instagram, que (si no ho ha fet ja) està a ben pocs anys de destronar l'hegemonia de Facebook. Comentàvem el fenomen vinculant-lo amb una idea de societat espectacle o d'exhibicionisme permanent del mainstream; amb l'enlairament de figures mediàtiques del periodisme que obliden l'anàlisi per contribuir a l'espectacle.

L'esport no n'és aliè, i clarament l'intrusisme a la vida personal de les principals estrelles esportives està a l'ordre del dia. Volgudament, és clar, per demostrar a tots els fans que tenen una vida totalment similar a la de molta gent corrent. Més lluny d'allò real: al costat de les fotografies que Messi o qualsevol altre esportista d'elit publica de la seva vida familiar, n'hi ha d'altres fent ostentació de luxes que són impossibles per a la majoria de gent. Encara que sigui indirectament: són el pal i la pastanaga per a l'imaginari col·lectiu dels més mundans.

Instagram no només és la nova finestra per on l'star system penetra a dins de les cases dels seus seguidors, sinó també la plataforma per crear noves figures estereotipades dins d'una societat mediàtica, multipantalla, líquida i donada a l'espectacle: és la finestra per on s'han popularitzat les parelles dels esportistes d'elit, al final tant o més mediàtiques que ells; és l'espai per entronitzar joves models que ensenyen les seves virtuts i les posen a disposició de les marques –conscients que Instagram ja és una nova plataforma publicitària–; és la porta virtual a l'interior dels gimnasos per on apareixen figures atlètiques que fan enveja a qualsevol mortal gràcies als seus cossos fibrats addictes a les selfies. Són aquests els més popus, els qui marquen tendència.

Combatre aquesta societat espectacle és gairebé impossible. Sobretot quan la simple popularitat a les xarxes socials acaba oferint oportunitats laborals impensables per a d'altres. És també una evolució lògica del periodisme més groguenc o rosa, que ha usat Instagram per treure notícies d'on no n'hi ha. Serà per a molts un espai d'èxit efímer –per sort d'altres que han optat per arremangar-se les mànigues–, també gràcies a aquesta volatilitat en què vivim.